Intervenció de Joaquim Aloy (Associació Memòria i Història de Manresa)

Bona tarda. Bona tarda, estimats biberons. Aquests biberons que ja teniu 99 anys!!:

Tomàs Dalmau i Colom, benvingut

Salvador Farrés Oliveras, benvingut

Josep Herms Mateu, benvingut. A punt ja de fer-ne 100! El dia 11 de gener! Felicitats!

Antoni Vives i Masip, benvingut

Estem encantats que sigueu aquí. Rebeu la nostra cordial salutació i benvinguda.

D’altres biberons tenien moltes ganes de venir però no han pogut. Tanmateix, el seu pensament i el seu esperit hi són.

 

Autoritats, amics, senyores i senyors. Moltes gràcies a tots per la vostra assistència. Som l’Associació Memòria i Història de Manresa, responsable del portal de webs www.memoria.cat, i som aquí per presentar el nostre últim treball, el web “Bagencs de la Lleva del biberó”.

Un web que neix de l’homenatge que es va fer ara fa un any, el 2 de desembre, al saló de plens de l’Ajuntament de Manresa, a iniciativa de Víctor Feliu i Joan Cals, del Consell de les Persones Grans de Manresa i del Bages

Va ser un acte solemne com es mereixien els biberons, que va comptar amb el ple suport de l’Ajuntament, i la col·laboració del Consell Comarcal i de la nostra Associació.

Un acte molt emotiu, de plena justícia, d’homenatge als centenars de “biberons” de la comarca del Bages, que als seus 17 anys van haver de deixar casa seva, la família, els amics, la seva feina o els seus estudis per anar ni més ni menys que al front de guerra, per al qual ni estaven preparats ni havien d’estar preparats. Tenien 17 anys.

Alguns es van emboscar, d’altres van tenir molta sort i els va tocar fer feines auxiliars, però a molts els va tocar anar a primera línia de foc.

Sense a penes instrucció militar, sense l’armament adient, amb unes condicions terribles, davant d’un exèrcit poderosíssim… Van veure i viure horrors, fins i tot l’afusellament de companys pel propi exèrcit de la República. Van patir situacions extremes. Van haver de suportar combats i bombardeigs duríssims. Molts hi van deixar la vida. De Manresa -que tinguem identificats- 67 joves. 67 manresans de la lleva del biberó van perdre la vida al front.

Molts “biberons” quedaven ferits al camp de batalla, però ningú no els podia assistir. No és estrany que en aquells moments de desesperació molts cridessin: “mama, mama!”.

Eren vides joves, segurament plenes de projectes i il·lusions propis de l’edat, que quedaven trinxades en una guerra absurda, omplint de dolor les seves famílies i els seus amics. Són víctimes innocents d’una guerra que ells no havien provocat. Una guerra iniciada a conseqüència del cop d’estat feixista del juliol del 1936 contra el govern legítim de la República.

La història de la lleva del biberó produeix una enorme ràbia i una profunda tristesa. No hi ha dret que els robessin la vida d’aquella manera.

A la majoria d’ells, la mort sempre els va rodejar. Sovint la mort era una loteria i va tocar a qui va tocar. Aquest Pere Calvet que escriu aquesta carta al famós Josep Vila Closes, que acabem d’escoltar, i on plorava la mort dels amics al front, poc després desapareixia al front de l’Ebre.

Val la pena tenir sempre presents aquestes paraules de Pere Calvet: “De la guerra, Josep, digue’n sempre mal… La guerra no és més que fam, destrucció i tot el mal que hi pugui haver”

Per als supervivents, els patiments no es van acabar finalitzada la guerra. Molts van ser conduits en trens de càrrega en condicions infames cap als camps de concentració franquistes, on van patir vexacions i humiliacions de tot tipus. I després, per si no n’hi havia prou, el servei militar.

Havien marxat de casa als 17 anys i no van tornar-hi fins al cap de 6 o 7 anys. Els van robar els millors anys de la seva joventut.

I, tanmateix, l’experiència de la guerra i la postguerra els va fer molt forts per afrontar els diversos embats de la vida i van poder constatar la força de la solidaritat, el companyerisme, l’amistat i tants i tants valors encomiables que van descobrir-consolidar en aquells anys tan durs. A través de l’Agrupació de Supervivents de la Lleva del Biberó, impulsada per Antoni Quintana Torres, sense cap ressentiment, i amb el lema “Amor, Pau, i Germanor” van fer un treball exemplar amb l’objectiu que mai més no es repetissin aquests fets tràgics.

Podrem escoltar algunes de les vivències de biberons bagencs en la lectura dels textos que ens llegiran els actors.

Tots els “biberons”, els que van morir al front i els que van sobreviure es mereixien l’homenatge celebrat l’any passat. I tots ells es mereixen aquest web modest que presentem avui.

De fet, la iniciativa d’aquest web sorgeix immediatament després de l’acte de fa un any parlant amb l’Ajuntament de Manresa. Una proposta d’entrevistar els biberons supervivents, de conservar el seu testimoniatge. Nosaltres de seguida veiem que les entrevistes han d’estar integrades en un web que, també expliqui, entre altres coses, què va ser la lleva del biberó, què va ser l’Agrupació de Supervivents de la Lleva del Biberó i que recollís el màxim de testimonis escrits que poguéssim tenir dels biberons del Bages.

Teníem molt clar com havia de ser aquest web, teníem la documentació suficient, però ens faltava la persona que en pogués assumir la realització efectiva, que fes les entrevistes i redactés els textos. I aquesta persona la vam trobar. I aquestes persona ara és al meu costat. Es diu Salvador Redó i Martí. Va dir que sí de seguida que li vaig proposar i ha estat un plaer treballar amb ell. S’hi ha implicat de ple i això és molt d’agrair

Cal agrair també la feina de l’autor dels enregistraments de les entrevistes en vídeo i del treball d’edició, Xavier Gil, i l’autor de la maquetació del web, Jordi Griera-Cors. Tots han demostrat una gran professionalitat i una eficàcia extraordinària.

I, naturalment, agrair el suport de l’Ajuntament de Manresa, que ha fet possible l’elaboració d’aquest web, que ara tot seguit us explicarem.

 

Intervenció de Salvador Redó (Associació Memòria i Història de Manresa)

 

Rosendo Badia i Trullàs, Joan Casellas i Soler, Tomàs Dalmau i Colom, Salvador Farrés i Oliveras, José Fernández i Olmo, Josep Herms i Mateu, Jaume Navarro i Torras, Miquel Pecanins i Fainé, i també Ramon Barons i Borrellas i Antoni Vives i Masip que hem entrevistat aquesta setmana i que incorporarem a la web un cop tinguem editats els seus vídeos.

Són aquí, en aquesta sala, el Tomàs Dalmau, el Salvador Farrés, el Josep Herms i l’Antoni Vives. Hem de lamentar que durant aquest procés d’elaboració de la web ens han deixat el Rosendo Badia, fa uns mesos, i el Joan Casellas aquesta mateixa setmana. Una abraçada molt forta a les seves famílies que sí que ens acompanyen avui.

Per les circumstàncies inherents a l’edat no ens poden acompanyar la resta de “biberons”, però també hi tenen representació familiar.

Els familiars, tots, han estat imprescindibles en aquesta feina de recerca, al fer possible les entrevistes. Han estat el punt de contacte i el pont amb els pares o avis. Tant el Xaviel Gil, càmera i muntador dels vídeos, com un servidor, ens hem sentit molt acollits per tots.

El procés d’aquest treball ha estat molt fàcil en la seva gènesi i una mica més complicat en la seva postproducció. Les gravacions s’han fet a raig i, òbviament, a l’hora de donar-hi forma, s’ha hagut d’eliminar tot el material accessori per poder dotar els testimoniatges d’un discurs atractiu que faci que, qui els vegi, tingui ganes d’arribar fins el final. Crec que, modestament, ho hem aconseguit.

Aquests dies, diem sovint que la vida d’aquests joves de la guerra és una lliçó d’història. Ens ha sortit la casuística més diversa: els que van fer tota la guerra des que els van mobilitzar durant el mes d’abril del 1938, els qui van ser al front però que al cap d’un parell de dies ja els havien fet presoners, els que ho van viure a la rereguarda, els emboscats. Hem vist que una guerra és la suma de les guerres particulars.

Hem vist com d’important és la “sort de cadascú”. Un centímetre més amunt o més avall que fa que la bala et toqui o no, una hospitalització abans de la batalla, una decisió personal presa en el moment adient, l’auxili d’un company… Fins i tot la voluntat de l’enemic d’engegar-te o no un tret mortal quan en té la possibilitat, que també hi ha algun cas d’això. Aquestes casuístiques són la frontera entre la vida i la mort. La suma de tot plegat constitueix una narració fidel del que passà en aquella guerra i de les interioritats del combat.

La idea motor d’aquest treball era poder recollir els testimonis orals i també els escrits de les vivències dels nostres biberons i ens hem trobat que un cop escoltats i llegits, hi ha una veritat dolorosa que desmunta tota èpica. En tot cas, si hi ha una èpica, és la viscuda per cada un dels protagonistes en el desastre col·lectiu al qual van ser duts. La crida a files dels 30.000 vailets va ser una operació a la desesperada dels militars i polítics republicans en un moment en què la maquinària de guerra franquista, amb l’auxili del nazisme alemany i del feixisme italià, passava per sobre de qualsevol línia de defensa republicana amb el cost de milers de morts.

No us vull fer cap avançament del que veureu a la web, només us llegiré alguna de les coses que ens han dit els entrevistats.

Del Jaume Navarro Torras

«De la guerra, no tinc cap record pitjor, tots els trobo dolents». «Havia tingut la mort allà, i una por tremenda de morir no l’havia tinguda mai. Pensava: et mataran, però desesperat, mai».

Del Joan Casellas Soler

«Quan et fan presoner, no ets ningú».

Del José Fernández Olomo

«Estuve 6 años. No sé porqué el Franco tenia tantas quintas movilizadas».

Del Josep Herms Mateu

«En un principi, la vida valia poca cosa». «A Pamplona ens deien: rojos separatistas y perros catalanes»

Del Miquel Pecanins Fainé

«La retirada va ser desordenada, a nosaltres ens van amenaçar amb pistoles perquè deixàvem els ponts». «Em van donar un fusell amb el percutor trencat, allò no podia funcionar, i em van dir: tu seràs enllaç»

Del Rosendo Badia i Trullàs

«Allà, només senties crits i els camillers anar traient ferits, allò era terrible».

Del Salvador Farrés Oliveras

«A Sanahüja fèiem la instrucció amb escombres, a Sanahüja no teníem armes».

 

Tot i aquestes vivències, en els entrevistats hem trobat molta serenor. L’experiència de la vida, probablement els ha ajudat. De fet, un cop passat el que van passar només els quedava mirar endavant. Però no han oblidat. No han volgut oblidar i ens hem trobat que tots, i mira que ha estat l’atzar el que ens ha posat en contacte, tots, han transmès els seus records de guerra a les generacions posteriors. Els apuntaments que feien les famílies mentre gravàvem i els àlbums de fotografies i els documents curosament conservats, ens ho revelaven. I transmetre aquesta memòria és el combustible d’aquesta web, d’aquestes entrevistes.

Només em resta agrair-vos-ho. No sabeu pas el que hem après i esperem, segur vaja, que hi haurà molta gent que aprendrà d’això que vosaltres heu conservat amorosament, malgrat que no fos precisament l’amor sinó la condició humana més vil la que us va empènyer a haver de canviar els carrers i les places del vostre rodal pel camp de batalla, els amics pels desconeguts companys soldats, les il·lusions de futur pròpies de nois de disset anys per un horitzó vital immediat sotmès a les bombes i a les ràfegues de metralladora, l’aixopluc de la família pel despotisme dels comandaments propis, primer, i per la ferotgia dels guanyadors després.

Ha estat tot un privilegi haver-vos conegut i tractat.

 

Final de l’acte. Intervenció de Joaquim Aloy

 

Moltes gràcies als actors que han llegit fragments de les memòries dels biberons: Àlex Locubiche, Biel Mora i Pol Bastida.

Moltes gràcies a Sílvia Sanfeliu per la direcció artística i per la seva generositat.

Moltes gràcies a vosaltres per la vostra assistència.

I, sobretot, moltes gràcies, biberons, per la lliçó de vida i la lliçó de dignitat que ens heu donat tots aquests anys.

I creiem que la millor manera d’acabar l’acte és aplaudir molt i molt fort els quatre biberons que han pogut venir avui, Tomàs Dalmau, Salvador Farrés, Josep Herms i Antoni Vives. Aplaudint-los a ells aplaudirem tots els biberons de la comarca de Bages que van ser cridats a files als 17 anys, tant els que van tornar com els que dissortadament no van tornar. Per a tots ells, el nostre record i homenatge.