Tomàs Dalmau i Colom. 29/06/1920. Manresa

«Tots teníem ganes d’anar al front … Ens semblava que teníem la raó, els feixistes anaven contra un govern legítimament constituït»

El Tomàs Dalmau va marxar amb disset anys. Explica que tan ell com la seva colla tenien unes certes ganes d’anar a combatre els feixistes perquè sabien que tenien la raó de la seva part perquè els revoltats anaven contra un govern legítim. Però es van trobar que res era com es pensaven, que van viure -talment com expliquen molts dels biberons- el desgavell dels últims mesos d’un exèrcit de la República en retirada.

De Manresa a la caserna de Lepant de Barcelona; de Barcelona a Vic on ningú no els deia què havien de fer; van deambular buscant-se la vida entre les cases de pagès de la plana vigatana i vestits tal com van sortir de casa. De Vic a Calaf, Ponts, Vilanova de l’Aguda i fins a Bóixols i la serra de Sant Corneli de nefast record per a centenars de soldats republicans, especialment de la lleva del Biberó.

En el cas del Tomàs Dalmau, quan el van fer presoner al front del Segre, encara duia la roba de civil i les espardenyes. En el primer combat ja el van capturar; els republicans volien envoltar els franquistes i van ser aquests els que van envoltar els republicans; el nombre de morts i de ferits feia feredat; de tant pujar i baixar un turó que havien de conquerir, el Tomàs es quedà sense espardenyes, va acabar descalç, però sortosament viu: «Vam travessar les línies sense saber-ho i allà vaig quedar presoner. Veies gent però no sabíem si eren dels nostres o dels altres. Des de dalt veiem la Pobla de Segur i Tremp que ja eren dels feixistes».

El 27 d’abril havia sortit de Manresa i el 24 de maig ja queia en mans franquistes; l’1 de juny entrava al camp de concentració de Santoña; traslladat al de Miranda de Ebro on diu que va viure els «pitjors dies de la meva vida», el 12 de desembre l’embarquen, des de Vinaròs, cap a Mallorca en el vaixell J.J. Sister; romandrà pres a Son Amoixa des del 22 de desembre de 1938 fins el 12 de juny del 1940, dos anys després d’haver sortit de Manresa.

Dalmau féu d’oficinista del Batalló de Treballadors número 32 Son Amoxia-S’Espinagar a les ordres d’un tinent de la Guàrdia Civil que ja tenia uns vuitanta anys i que es deia Joan Oliver Cañellas, «que ens va acabar la gana». A banda de Dalmau, hi havia una quinzena més de manresans. Hi van organitzar partits de bàsquet, teatre i fins i tot van editar una revista manuscrita de vuit pàgines que es deia “El correo de los bulos”. Hem pogut veure i fotografiar els números 2 i 3 que duien les dates del 17 i del 24 de juny de 1939. Per tant suposem que el primer número duia la data del 10 de juny i el darrer de l’1 de juliol. En les trobades anuals d’antics presoners del grup de Son Amoixa duien una fotografia gran del tinent Oliver, en agraïment pel tracte que els dispensà.

Imatges i Documents

Video