Intervenció de Joaquim Aloy, president de l’Associació Memòria i Història de Manresa

(S’hi inclouen alguns fragments que no van ser llegits per qüestió de temps)

Il·lustríssim Sr. alcalde, autoritats, estimats “biberons”, estimats familiars dels “biberons”, senyores i senyors.

En primer lloc, vull agrair el gest decidit de les institucions, el Consell de les Persones grans i, especialment, del Víctor Feliu i el Joan Cals, de promoure aquest acte de record i reconeixement a les persones que van integrar la lleva del biberó.

Penso que per a tots nosaltres és un honor i un privilegi estar acompanyats avui de tants “biberons” de la comarca: el Josep Herms, el Jaume Navarro, l’Antonio Vives, el Rosendo Badia, el Tomàs Dalmau, el Salvador Farrés, el José Fernández i el Miquel Pecanins. N’hi ha dos més que no hi han pogut ser: el Joan Casellas i el Miquel Solervicens.

Quanta història concentrada tenim aquí al davant! I quanta dignitat concentrada!

Aquest és un homenatge a aquests 10 biberons, un homenatge als biberons que ja ens van deixar i sobretot és un homenatge a tots els biberons que van morir al front de guerra. Un homenatge als joves de Manresa i comarca que fa 80 anys van ser cridats a files quan tenien 17 anys. Per a tots ells el nostre record més sentit.

17 anys!! Lluís Llach a “Campanades a morts” canta a un xicot de 17 anys que va ser assassinat per la policia franquista a la matança de Vitòria, del 1976, i diu: “17 anys només”. Sí, “només”. Aquest “només” ho diu tot.

Pensem en un noi de 17 anys. En els nostres fills quan tenien 17 anys, amb joves que coneguem d’aquesta edat. Ens podem imaginar per un moment què representa que el cridin a files i el portin a una guerra salvatge com la nostra guerra a aquesta edat? Quan tot just comences a transitar per la vida, amb tantes coses per explorar, descobrir, aprendre…, quan tot són projectes, il·lusions i ganes de viure?

Doncs, només amb 17 anys van haver de deixar casa seva, els pares, els germans, els amics i amigues, els llocs coneguts, el seu dia a dia, el seu projecte de vida…. i anar al front.

Alguns no havien sortit pràcticament mai de la seva ciutat. Un noi de 17 anys del 1938 no tenia res a veure amb un de 17 anys d’ara, quan alguns ja s’han fet un tip de viatjar. Aleshores molts no havien anat ni tan sols a Barcelona. Per això el xoc encara va ser més bèstia.

El manresà Ferran Torrescasana i Oliva, de la lleva del 40, inicialment anomenada també “del biberó”, va marxar al front el 10 de març de 1938. I recordava així el seu comiat a l’estació del Nord de Manresa:

“… acudí molta gent a l’estació manresana. Era el comiat, la partença d’uns nois que feia poc devien haver començat a afaitar-se el borrissol de la cara, que gairebé no coneixien altres horitzons que les parets de la seva llar i els límits de la seva ciutat nadiua, i que anaven a la guerra. […]

Jo havia preferit acomiadar-me a casa, abraçar en la intimitat els meus pares i el meu germà i que les seves llàgrimes i la seva mal dissimulada angoixa només se’m fessin paleses a mi. Tampoc n’hi havia per tant! No es deia que la nostra absència no s’allargaria més enllà de quatre dies?”

 D’un dia per l’altre, el seu reclutament els transformava radicalment la vida. Ahir, al seu poble o ciutat portant una vida normal i corrent, estudiant o aprenent el seu primer ofici… Ara, a les trinxeres. Amb pocs dies de diferència, de casa els pares a l’infern. Perquè allò va ser un infern. Un infern per les condicions extremes en què molts “biberons” van haver de viure (de calor i set insuportables), per les morts que van haver de presenciar, fins i tot de companys seus amb qui potser acabaven de parlar i al cap d’uns moments una bomba, un morter o una bala els segava la vida.

La mort, com a companya de viatge i com a amenaça permanent. A alguns, fins i tot, els va tocar assistir a afusellaments de companys de la pròpia lleva que havien volgut escapar-se o no participar en operacions militars suïcides. L’Isidre Parcerisas, de Fals, va veure horroritzat l’afusellament d’un amic seu, també de Fals, en Josep Maria Espinalt Sala. El motiu: haver manifestat que volia tornar a casa. Va ser executat davant dels companys, perquè servís d’escarment. Es dona la circumstància que al cap d’uns mesos el mateix Isidre Parcerisas va estar a punt de ser afusellat, en aquest cas, per un piquet de soldats franquistes que l’havien detingut. Per sort, el comandant, en veure’l tan jove, va fer parar l’execució.

“Què serà de nosaltres?” es preguntaven els soldats dia a dia al Segre i a l’Ebre. La por a la incertesa. La por a quedar ferit i que et no poguessin venir a socórrer, la por a morir sol. La desesperació. La lluita per sobreviure. És normal que davant d’aquella situació molts cridessin: “mama, mama!”. Eren massa joves per presenciar i viure aquell horror, massa joves perquè els robessin la vida d’aquella manera.

Alguns ja no van arribar ni al front de guerra. Joan Bastardas Closa de cal Sec, del poble de Camps, mentre feia la instrucció militar va tenir un ensurt de mort, el van tornar a casa malalt, va deixar de menjar i al cap de 8 dies ja era mort.

L’exèrcit republicà anava perdent la guerra i cada vegada cridava lleves més joves. El manresà Amadeu Oliveras Camps, el 15 de febrer de 1938, escrivia preocupat una carta al seu amic Celestí Moncunill, que ja era al front: “Això de les lleves està molt fotut. Veig que cada dia se’m va acostant més. Primer tu i el Miquel, després el meu germà, últimament el [Ramon] Vila i el dia 10 el Ton (es referia a l’Antoni Sarri Nigou), que ens va deixar l’abril d’aquest 2018]. […] veig que aquella felicitat que disfrutàvem abans: el diumenge a pintar o a passar l’estona per fora, el billar, el cinema i sobretot el nostre anhel de constituir una penya està tot a “fer punyetes”. I és que l’Amadeu Oliveras, el Celestí Moncunill, el Ramon Vila i l’Antoni Sarri eren un grup d’artistes que anaven a classes de pintura de l’Evarist Basiana a l’Escola d’Arts i Oficis de Manresa. […]. El biberó Salvador Farrés, aquí present, també anava a classes amb l’Evarist Basiana i, naturalment, també les va haver de deixar. “Tots ens lamentem moltíssim –escrivia Amadeu Oliveras- que a la nostra plena joventut ens trobem privats del goig d’ella per un destí tan cru com la guerra”.

El maig del 1938 es produïa un dels capítols més cruents d’aquesta guerra: la lluita per intentar conquerir el cim extremadament fortificat pels franquistes de Sant Corneli, a la Conca de Tremp. L’esmentat Ferran Torrescasana en va resultar ferit: “He quedat tan malmès –escrivia- que no em puc moure. Però no sento dolor. És massa espantós el què m’envolta com per preocupar-me de mi mateix. Ha estat una davallada esgarrifosa entre els cossos d’incomptables companys morts o ferits; els gemecs dels més greus em fan plorar amargament. Déu meu, quina desfeta” […] “Compto només divuit anys i m’he convertit en una desferra humana.” […] “Malgrat tot, haig de considerar-me un ferit amb sort, i ho agraeixo en el més profund del meu ésser”[…]

I bo i ferit, en aquells moments Torrescasana afirma que aquell “sacrifici col·lectiu” -com l’anomena ell- serà estèril: “El generós oferiment de tanta sang jove no aconseguirà de transcendir en la situació bèl·lica, que romandrà invariable. La nostra terra, envaïda fins ben endins per un poderós enemic que delira d’abatre-la i subjugar-la, ja no té forces per allunyar-lo. I sento dintre meu, com un fibló, un amarg sentiment d’impotència. Pobra Catalunya! I pobres de nosaltres…”

Aleshores les lleves pròpiament dites del biberó ja havien estat mobilitzades. Va ser el 27 d’abril del 1938. Havien estat cridats uns 30.000 nois, la majoria de 17 anys. Els havien d’enviar a la rereguarda o a fer feines d’intendència, missatgeria, infermeria, menjadors, però no, a molts els van enviar a primera línia de foc.

A Manresa es van trobar a l’estació dels “Catalans”, de Manresa-Alta. D’aquí cap a Barcelona i cap als fronts. Per a molts el bateig de foc va ser el front del Segre, al cap del pont de Balaguer, a les terribles batalles del Merengue (el mes de maig) i el Baladredo (el mes de juliol), on hi van perdre la vida nombrosos “biberons”.

El manresà Francesc Terra es va trobar immers de ple en l’intent d’assaltar la cima del Merengue, de gran valor estratègic, on els franquistes també estaven molt ben parapetats. Una operació suïcida que va produir una massacre. Francesc Terra, que pràcticament no havia tingut instrucció militar, explicava que quan va sortir de la trinxera situada davant d’El Merengue per combatre les forces franquistes es va trobar amb nombrosos “camarades predecessors, caiguts a la mateixa sortida, batuts per les metralladores enemigues, totes encarades precisament al [nostre] lloc de sortida. […] Les ràfegues de metralladora segaven les espigues que queien senceres o esmicolades sobre els nostres caps. I de la seva esquadra –[formada per 5 soldats]- va quedar ell sol.

El surienc Joan Baptista García  escrivia sobre els combats d’“El Merengue”: “Allò era una carnisseria. Els crits que jo sentia de cridar a la mare […] no té explicació i hi va haver molts morts de la meva quinta. Va ser un bateig de foc que no pot tenir perdó”

Doncs, encara havia de venir la batalla de l’Ebre, la més llarga, sagnant i decisiva de la guerra. Del 25 de juliol al 16 de novembre del 1938. 115 dies que van marcar una pàgina tràgica de la nostra història.

A l’èxit inicial republicà de travessar el riu Ebre amb centenars de barques, agafant per sorpresa les tropes franquistes i ocupant 8 pobles i un total de 800 quilòmetres quadrats, seguirà la reacció, la recuperació, la fase d’atrinxerament, de parapetar-se rere muntanyes de pedres… Aquella serà una guerra de desgast, sanguinària, d’ofensives i contraofensives, amb uns combats duríssims a les serres de Cavalls, de Pàndols, a la Punta del Cucuc, a Corbera d’Ebre…, amb més de 4.000 bombes llançades diàriament; amb l’obertura de pantans que s’emportarà nombrosos soldats, molts dels quals no sabien nedar, amb capítols d’una brutalitat extrema.

Alguns testimonis bagencs van recordar tota la vida dates concretes d’aquelles ofensives. L’Amadeu Oliveras, la de l’ 1 d’agost: “De 130 que érem a la companyia, resultaren 70 baixes”. El callussenc Lluís Sala la del 23 d’agost. “Al matí érem un batalló sencer, uns 700 o 800 homes i a les 10 del vespre érem 83”.

L’exèrcit franquista tenia tot el suport amb diners, armes i avions de l’Alemanya nazi i de l’Itàlia de Mussolini i tropes de refresc constant. L’exèrcit de la República només podia resistir i endarrerir la seva derrota definitiva. Era un exèrcit malmès, sovint mal alimentat i mal equipat, mancat d’armament i d’aviació suficients… Era una lluita desproporcionadíssima. I malgrat tot, quin heroisme, quina valentia, reconeguda pels mateixos adversaris. Ningú s’explicava aquella resistència contínua, heroica, èpica dels republicans. Com podia ser? Com podien resistir?

El manresà Pere Calvet Soldevila, dependent de la farmàcia Esteve, va escriure des del front diverses cartes al seu gran amic, el pintor i dibuixant Josep Vila Closes, un altre biberó que li tocaria anar al front el gener del 1939.

El 12 d’agost del 38, des del front de l’Ebre, Pere Calvet li demana què en sap dels companys Lluís, Isidre i Rosendo. En Vila Closes el devia informar posteriorment de la mort o desaparició d’aquests companys. I aleshores ell li respon: “Josep, m’has fet quedar de pedra i creu que ho he sentit molt i, vertaderament no me les esperava tan males notícies dels nostres companys. La guerra és molt criminal i no se’n pot treure res de bo, però perdre els companys així em sembla que no pot ser”.

I en un altre fragment, Pere Calvet li diu: “De la guerra, Josep, digue’n sempre mal, que per més que en diguis no et pensaràs el que és fins que [no] tinguis la desgràcia d’haver-hi d’anar. Jo de la guerra, quan de vegades en parlàvem nosaltres, em feia horror, però no em pensava que fos tan criminal. […] Hi ha pobles que estan un xic conservats, però els que per desgràcia són a l’abast de l’aviació i l’artilleria faccioses, talment semblen una pila de rocs. La guerra no és més que fam, destrucció i tot el mal que hi pugui haver”.

Qui podien ser aquells Lluís, Isidre i Rosendo que en Vila Closes li havia dit que havien mort o desaparegut? Potser el Lluís era el famós escultor Lluís Uró i Servitja, que havia mort precisament al front de l’Ebre? L’Isidre podria ser l’Isidre Puig Serra, desaparegut a Sant Corneli? I el Rosendo potser era el Rosendo Carbonés Pons, mort el primer dia –el primer- de la batalla de l’Ebre, el 25 de juliol? No ho sabem. Només sabem que en Vila Closes ben aviat va haver d’afegir un altre nom a la llista de companys manresans morts, el del mateix Pere Calvet Soldevila, que l’escrivia des del front. És un altre dels desapareguts de la guerra.

I mentre es produïa la carnisseria a l’Ebre, què feia Europa, la gran esperança de la República? Els acords de Munic, del 30 de setembre, havien sentenciat el final de la guerra civil. Anglaterra i França cedien a les exigències d’Hitler d’annexar-se els Sudets. Europa abandonava la República a la seva sort.

El 16 de novembre passava l’últim soldat republicà en retirada i els sapadors feien volar el pont de ferro de Flix. S’acabava la batalla de l’Ebre. El balanç? Uns 20.000 morts i desapareguts de l’exèrcit de la República i uns 10.000 morts i desapareguts de l’exèrcit franquista. I milers de ferits, malalts i empresonats. De Manresa, hi van perdre la vida una setantena de ciutadans de diverses edats i lleves.

Pel que fa als soldats manresans de la “Lleva del Biberó”, la del 41, en Pep Castilla, de la nostra Associació Memòria i Història de Manresa, ha comptabilitzat que van ser cridats a files 291. Doncs d’aquests 291, hi van haver 67 morts o desapareguts en els diferents combats. És un percentatge molt elevat si tenim en compte, a més, que no tots 291 van anar al front.

Aquests 67 “biberons” formen part dels 500 manresans morts i desapareguts al front que va produir la Guerra d’Espanya. Tots els seus noms i cognoms es troben des de fa anys al portal www.memoria.cat

El manresà Salvador Farrés repetia una i una altra vegada: “Érem com conillets que voltàvem per allà. No sabíem on anàvem ni el que fèiem. I ens van abandonar”.

El callussenc Lluís Sala carregava contra el responsable de la guerra civil: “No perdono a qui va provocar la guerra. No li perdono, perquè va ser la desgràcia d’Espanya del segle XX”.

Després de la victòria del general Franco, als “biberons” republicans supervivents els esperava l’exili o la repressió, en forma de presons, camps de concentració o batallons de treballadors, i en el millor dels casos el servei militar durant 2 anys. Mobilitzats l’any 1938 no van tornar a casa seva fins al cap de 5, 6 ó 7 anys. Els van robar els millors anys de la seva vida.

Un 30% dels biberons manresans supervivents van passar pels camps de concentració franquistes. Tots ells podrien explicar vivències de la barbàrie del règim. Molts bagencs van ser conduits als camps en vagons de tren de bestiar tancats i atapeïts de presoners. L’”Hotel Ciment” de Cervera, Miranda de Ebro, Aranda de Duero, León, Deusto, Santoña… eren llocs sinistres, on el règim franquista mostrava tota la seva crueltat. Les condicions alimentàries i de salubritat eren infames. Rebre pallisses, sentir els afusellaments, patir malalties, anar coberts de polls… era la norma. Tomàs Dalmau recorda que a Santoña no podien treure el cap per les finestres perquè et tirotejaven. Per cert, a Santoña qui interrogava als presoners que arribaven de la comarca del Bages era un manresà, Francesc Gual, que els primers anys del franquisme seria el temible Cap de la Guàrdia Municipal.

El manresà Eduard Pérez Morales estava empresonat a Toledo quan se li va morir la seva primera filla. Va demanar poder anar a l’enterrament. Li ho van denegar.

A Deusto, van colpejar durament el Miquel Serra Obradors durant dies: li van trencar l’estèrnum i dues costelles i li van deixar l’esquena plena de llagues. Després es van adonar que s’havien confós de persona. Creien que es tractava d’un tal Miguel Serra Obradón i no pas Miquel Serra Obradors.

Allà mateix, un altre manresà, Antoni Molina i Palau, va ser acusat d’haver matat una persona que era viva. La condemna: pena de mort. In extremis el seu pare va poder demostrar, amb una acta notarial, que aquella persona vivia. Però l’angoixa viscuda aquells dies pensant que qualsevol nit se’l podien endur per afusellar-lo –que era una pràctica diària- va marcar la resta de la vida d’Antoni Molina i Palau. El seu testimoni i el d’altres manresans presos, que podeu escoltar a www.memoria.cat, fan posar la pell de gallina.

La història de la lleva del biberó produeix una tristesa i una ràbia immenses. I tanmateix, els supervivents no es van deixar endur ni per un sentiment ni per l’altre. Ni tampoc pel rancor. La prova més clara n’és la creació de l’Agrupació de Supervivents de la Lleva del Biberó-41. La iniciativa va ser d’Antoni Quintana Torres, que els manresans vam poder conèixer molt bé, ja que vivia a Manresa des de l’any 1951 i era una persona generosa, que encomanava simpatia arreu i a qui, per cert, també hem d’agrair tant i tant la donació que va fer a la ciutat del seu quantiós arxiu fotogràfic.

Doncs, l’Antoni Quintana el 1982 va escriure una carta als diaris en què proposava agrupar els biberons supervivents. Els d’un bàndol i els de l’altre. La resposta va ser ràpida i entusiasta. Van respondre-hi nombrosos biberons i al cap de pocs mesos ja se celebrava la primera trobada, a Capellades, la vila natal de Quintana, amb l’assistència de 307 biberons i 412 familiars, procedents de 52 municipis diferents. Un èxit rotund.

L’any següent constituïen l’Agrupació de Supervivents de la Lleva del Biberó-41. L’objectiu? Fer trobades de “biberons” a diferents indrets de Catalunya i divulgar el seu testimoniatge perquè mai més no es repetissin uns fets com els que ells van haver de viure. El seu lema: Amor, Pau, Germanor i la lluita incansable per a un MAI MÉS.

La tasca de l’Associació fou enorme. Cal destacar-ne l’organització de 30 trobades (fins a l’any 2011, que va ser l’última); la inauguració el 1987 de la Tomba a Camarasa on reposen més de 700 biberons i, el 1989, la del monument a la Pau, a la cota 705 de la Serra de Pàndols, dedicat a TOTS els biberons. EL 1989 l’Associació rebia la Creu de Sant Jordi.

El 26 d’abril del 2002 els biberons i familiars de biberons es van trobar a Manresa. Eren més de 500 persones. Pere Sobreroca, que ens va deixar fa 4 anys, els donà la benvinguda amb aquestes paraules: “Avui ens acull Manresa. Ahir i aquí mateix, el 1938, vam marxar amb el cor colpejat d’un fort sentiment d’enyorança de deixar els pares i familiars i enfrontar-nos a un destí incert i preocupant, intervenint en una guerra que no l’havíem pas provocat ni desitjat. Aquest fort sentiment d’enyorança va propiciar-ne un altre que fou la companyonia i que s’ha mantingut, es manté i es mantindrà viu mentre quedin dos supervivents de la nostra lleva”.

Acabo. Senyors de la lleva del biberó que us va tocar anar al front de guerra als 17-18 anys, gràcies. Gràcies pel vostre coratge, pel vostre compromís, per transmetre’ns la vostra experiència, gràcies pel vostre exemple de treball per la pau.

Volem expressar-vos la nostra admiració, el nostre afecte, la nostra estima.

Les vostres famílies poden estar ben orgulloses de vosaltres. I tots nosaltres també!

Manresans, aquest acte d’avui és un acte de justícia a tots els “biberons”. No els oblidem. Tenim la sort, a més, de tenir 10 supervivents de la comarca. Són memòria viva. Es mereixen el nostre reconeixement i que, seguint el seu exemple, treballem dia a dia per evitar la repetició d’aquells fets tràgics.

Al Salvador Farrés fa pocs dies el van entrevistar al Canal Taronja i em deia: “Gent que em va veure per la “tele” m’atura pel carrer i m’abraça emocionada”. Ostres, que maco, vaig pensar! És clar, és que es mereixen que els abracem. Abracem-los, doncs, quan puguem. Abracem-los, però, sense oblidar que tenen 98 anys!

Moltes gràcies!