Josep Herms Mateu. 11/01/1920. Avinyó.

«En un principi, la vida valia poca cosa, venia un grup d’aquests i…»

«A Pamplona ens deien: rojos separatistas y perros catalanes»

El Josep Herms va ser un emboscat. Entre finals d’abril del 1938 i primers de febrer del 1939 va viure amagat en els boscos d’Avinyó. Era el fill petit del metge del poble, el seu germà, també metge, estava al front d’Aragó a primera línia, atenent els ferits i enterrant els morts. El Josep acompanyava el seu pare que havia de certificar les morts i participar en l’aixecament dels cadàvers causats per les “passejades” dels anomenats incontrolats; recorda haver-ne vist cinc de morts.

Les notícies del germà i les vivències directes el van decidir amagar-se uns dies a Manresa després d’haver-se presentat a la crida de la lleva i, acompanyat d’un altre jove d’una família pagesa, a la muntanya avinyonenca. El menjar els arribava d’aquesta família i ell baixava algunes vegades a casa on es proveïa d’alguns medicaments també; era el gran secret a servar i no pas sense algun ensurt com el que els obligà a amagar-se al fons d’un pou a causa d’una visita sobtada de carrabiners al mas on havien anat a eixugar les robes xopes després d’un aiguat.

A principis de febrer del 1939, un destacament de soldats franquistes va muntar una metralladora just sobre el penyal on s’amagaven, no va passar gaire estona que una patrulla els localitzés; van quedar presos i enviats a l’estrena d’un camp de concentració a Igualada des d’on van ser transferits al cap d’un mes i deu dies a Pamplona. D’aquí a Sant Sebastià i incorporats a l’exèrcit franquista per anar al front de Madrid, però la guerra s’acabà quan els nous reclutes just havien acabat la instrucció.

Llicenciat, de moment, va retornar a Avinyó però amb l’esclat de la segona guerra mundial el van tornar a cridar, aquesta vegada per vigilar la costa catalana del Maresme; després d’arribar a acords amb el comandament de la companyia, va poder matricular-se a Terrassa en els estudis de química industrial.

Durant la guerra, la família Herms va tenir refugiada una nena de Madrid, d’un grup que va ser distribuït per les cases d’Avinyó; una nena de set anys, escardalenca i malalta que els va implorar que la triessin a ella «quiérame a mí, que nadie me quiere»; van tardar un any a posar-la al dia. S’hi va estar ben acabada la guerra, fins als catorze anys, quan els seus pares, represaliats per haver treballar d’oficinistes per al PSOE, van poder començar a refer-se econòmicament. Encara avui mantenen relacions amb aquesta família, la nena, que al llarg dels anys ha mantingut el català com a llengua de relació amb els Herms, es deia Aurora Díaz Ledesma.

Imatges i documents

Video