L’estat desastrós de la Manresa del 1975, en un irònic documental de Fermí Bataller
“Les flors de Manresa”, de 16’ de durada, ofereix moltes imatges d’una Manresa desapareguda
L’interiorista manresà Fermí Bataller va filmar l’any 1975 un documental breu però demolidor sobre el desastrós estat en què es trobava en aquell moment la ciutat de Manresa en els àmbits urbanístics, culturals i de serveis públics.
El va titular irònicament, “Les flors de Manresa”, i a l’inici del film ja afirma que “com a bon manresà m’agradarà ensenyar-vos a continuació [moltes coses] de les que n’estem molt cofois”. En realitat, es tractava d’una denúncia de l’absoluta deixadesa de la Manresa d’aquell temps.
El film el podeu veure aquí:
Acompanyat d’un text irònic des del començament fins al final, el documental mostra la desídia d’una Manresa amb carrers i barris sencers sense asfaltar i en condicions pèssimes, amb voreres i carrers esventrats, amb papereres on només hi quedava el pal, amb un munt d’escombraries arreu, amb habitatges amb múltiples deficiències, amb cotxes envaint els carrers, amb pràcticament cap zona verda…
Tanmateix, simultàniament a la contemplació d’aquestes imatges, la veu en off, del mateix Fermí Bataller ens parla d’una Manresa ben diferent: “Aigua, gespa i flor, combinats de forma magistral per un equip de paisatgistes especialitzats en la matèria, fan d’aquesta ciutat una zona contínua de repòs” o de l’existència de “veritables pulmons renovadors d’oxigen”.
Hi ha imatges d’un valor excepcional: la desapareguda fàbrica Metalúrgica Textil, on actualment hi ha l’edifici de Manresa Centre; la Maquinària Industrial; la Casa Lluvià, amb la teulada expressament esventrada (“possiblement per facilitar l’entrada del sol i de l’aire a l’interior a fi d’eliminar humitats”); la plaça dels Infants, encara amb l’edifici dels bombers; un polígon de Bufalvent buit, el casalot de la Plaça de Catalunya… També hi veiem l’edifici del “Teatro Conservatorio”, les “cases de xolocata”, autobusos, el servei de neteja, anuncis de l’època, molts comerços desapareguts, l’estàtua d’en Clarà (amb i sense sostens) i una cabina telefònica que ara ja seria una peça de museu.
Podem veure-hi retratades moltes zones de la ciutat: la Plaça Major, la plaça de Sant Domènec, la Muralla, Sant Miquel, Alfons XII, la Plana de l’Om, el Born, Jaume I, el Passeig, la plaça d’Espanya, el parc de la Seu (amb l’edifici del “Juzgado Municipal”), les cases verdes de La Guia, la barriada de Sant Pau, el barri Mion-Puigberenguer, el Passeig del Riu…. Com dìem, la ironia de Bataller hi és fins al final: “En una ciutat on s’ha aconseguit aquest ambient de civisme i on es palpa un grau d’evolució digna de regions de l’Europa nòrdica, no hi podien mancar unes zones residencials on s’hi respirés el nivell de benestar de què disfruten les nostres privilegiades classes obreres. Zones com les de Sant Pau, el Tossal dels Cigalons i el Barri Mion-Puigberenguer, entre d’altres, han sabut treure’n un bon partit del fet de viure en un lloc prudentment distanciat de la ciutat per gaudir dels avantatges d’una estudiada combinació entre natura i formes urbanístiques avançades”.
El film també és una crítica severíssima a la política anticultural de l’Ajuntament de Manresa, presidit aleshores per l’alcalde Ramon Soldevila. Així, tot i que es pot contemplar un monument a Anselm Clavé mig abandonat es diu que l’Ajuntament “es desviu per tot el relacionat amb l’art”. La desastrosa reforma de l’edifici de l’Institut Lluís de Peguera es valora com una “solució única per la seva originalitat, prova evident d’una sensibilitat admirable per part de les institucions encarregades de posar la cultura a l’abast de les noves generacions”. I en relació al Museu, que es trobava en una situació crítica, s’afirma que “el nostre patrimoni artístic és mimat per mans especialitzades”.
I mentre, al llarg del film la Banda Municipal va transitant per diferents carrers de la ciutat. Fermí Bataller contraposa la música de La Marxa de Llum amb una música popular algeriana “amb les seves connotacions de tercer món” que segons ell “ajuda molt a crear l’ambient de contradicció que buscava”.
El perquè d’aquest film
Fermí Bataller justifica la producció d’aquest film del 1975 de la següent manera:
“Després d’assistir a un dels cursets de Film Club Manresa i amb la meva nova càmera a les mans, tenia ganes d’explicar quelcom “important” a través d’aquest mitjà que acabava de descobrir i que oferia tantes possibilitats.
Vaig triar de fer una crítica del que jo veia i no m’agradava de la ciutat. Per una banda, perquè com a ciutadà normal coneixia el tema i, per altra, perquè no requeria d’ajuts exteriors ni desplaçaments.
L’any anterior havia vist el film “Il fiore delle mille e una notte”, que em va impactar força i vaig emprar, com aquella pel·lícula, l’expressió “Les flors de…” com a “recull del millor de….”
En aquell moment, a les associacions de veïns de Manresa els va agradar, i em vaig fer un tip d’anar amunt i avall amb el projector i la pantalla per passar-la a les seves reunions de barri.”
L’any passat Fermí Bataller va presentar el vídeo “La Seu de Manresa. Set segles de vida”, que vol ser una eina divulgativa de la història de la basílica.
Fitxa del film
Títol: LES FLORS DE MANRESA
Autor: Fermí Bataller
Any: 1975
Durada: 16 minuts
Format: Single-8 (posteriorment digitalitzat)
