Transcripció de l’entrevista a Roser Ibarz Sanz (Manresa, 1936),
neboda de Ramon Sanz Ibarz i Mercè Pla Galobart
(Realitzada per Joaquim Aloy i Conxita Parcerisas, el 18/3/2022)
Roser Ibarz Sanz: No és que me’n recordi gaire perquè, sí amb la meva tieta hi tenia, bueno, tenia… però ja no hi era el meu tiet quan hi havia aquesta senyora. I jo la recordo d’algun dia d’anar-hi allà, era una dona primeta, i sempre deia, quan acabava de menjar deia: “Gracias a Dios y a la cocinera”. Això era una expressió que ella tenia. I la tieta deia que es banyava cada dia amb un estropajo, amb un fregall d’aquells antics que vosaltres podé ni els heu conegut, aquells que eren com de palla, doncs amb un fregall d’aquells i aigua freda cada dia es dutxava ella; bueno es dutxava, es banyava, perquè a casa la meva tieta no hi havia dutxa. O sigui que… són records que… no me’n recordo de gaires més coses… no ho sé…
Joaquim Aloy: Quan deia la cocinera a qui es referia?
R. I. S.: A la tieta Mercè, la meva tieta, sí, perquè la tieta era la cuinera, bueno és la que la cuidava. Perquè la tenia a casa, la tenia a menjar i a dormir… i ella era mestra i és clar, al dematí marxava però al migdia tornava, o sigui que feia la vida amb la tieta; que la meva tieta tenia una seva germana a casa seva, que es deia Elvira. O sigui vivien totes dugues, però com que econòmicament no anaven gaire bé, doncs va agafar aquesta senyora, i d’això…
J. A.: I aleshores, quan diu que es netejava d’aquesta manera, amb aigua freda, és perquè realment ho volia fer, suposo que n’hi devia haver d’aigua calenta, no, suposo?
R. I. S.: Sí, sí, però a ella ja li anava bé aigua freda. Era una dona molt vital, molt… o sigui, era primeta, però molt enèrgica. I em fa l’efecte que això de dutxar o banyar-se cada dia –no sé si ho feia cada dia eh! tampoc–, però jo sé que es dutxava amb aigua freda i es fregava amb un estropajo, que ella deia, amb un fregall.
J. A.: A ella com la descriuríeu, com era, de tracte?
R. I. S.: Bé, oberta. Sí. Jo la recordo amable i carinyosa. Era una persona agradable; per mi era agradable. O sigui que ens tractava bé quan hi anàvem amb la meva germana i d’allò… No, era amable, sí. Era agradable.
J. A.: La mestra va escriure un dietari i parla de la casa on estava allotjada com hotelito. Quantes habitacions hi havia en aquest diguem-ne en aquest hotelito, en aquesta casa…?
R. I. S.: Hi havia, una, dugues, la cuina, un menjador molt maco, una galeria, dugues… sis habitacions hi havia. Però només tenia aquesta senyora i prou eh! Però hi havia sis habitacions. El que aquesta… i después a fora… a redera hi havia un pati molt maco que tenia… la tieta hi tenia unes hortènsies precioses. I a davant també hi havia una miqueta de jardinet, però no era… només hi havia com uns parterres i allò era prou. Però a redera sí, a redera tenia un jardí maco; bueno un jardí… maco, hi havia un cirerer… o sigui que era una casa maca. Hi havia una galeria, i allà és el puesto que fèiem vida. Casibé feien més vida allà, la tieta i d’allò… I el menjador el feien servir més per a quan si era una festa o érem colla i d’allò. Però la vida ordinària la feien a la galeria.
J. A.: Ha canviat molt aquell edifici de com és ara?
R. I. S.: De façana, re. De dintre, no ho sé, perquè no l’he vist.
J. A.: La façana és idèntica.
R. I. S.: Idèntica. La façana no l’han tocada gens. I em fa l’efecte que va ser una cosa de parlar de tu a tu amb una amistat, que podé eren els Selves[1]… els Selves amb la tieta tenien molta amistat, i podia ser, jo no ho sé eh… ara això m’ha vingut al pensament però no ho sé gens, de re. O sigui que no ho sé. Però no, no ho crec que ho tingui… no, no, no ho tenien ni registrat ni re, no això no.
J. A.: Però, havia passat, abans o després, havia passat d’altra gent?
R. I. S.: No.
J. A.: No.
R. I. S.: No. Después sí…
J. A: Només va haver-hi aquesta noia i prou?
R. I. S.: No. Después sí. Va tenir un senyor, que era un renebot de la seva germana. O sigui que era un senyor que es va quedar sol i llavòrens li van llogar una habitació també. Però només ha tingut… va tenir aquestes dugues persones. Primer la… a mi em semblava que es deia…
J. A.: Justa?
R. I. S.: Justa, i después el Josep, es deia Josep. Però aquest Josep era algo de parent amb la germana de la tieta. [La Justa Freire] em fa l’efecte que va… estava com desterrada aquí.
J. A.: Vostè ho sabia això?
R. I. S.: Sí. Sí, sí. Que estava desterrada.
J. A.: I com ho sabia?
R. I. S.: Perquè llavòrens d’això se’n parlava. Perquè a casa meva en teníem de desterrats. De gent d’Aragó… uns avis que els van treure de casa i… o sigui que, allavòrens això dels desterrats o sigui la gent que marxava, que els treien de casa n’hi havia molta. I aquesta jo sabia que estava… bueno, que… la van desterrar aquí. Sí.
J. A.: Ella, en parlava d’això?
R. I. S.: No. No.
J. A.: Vostè ho sabia per la seva tieta.
R. I. S.: Exacte. Mmmm… per la meva tieta… més aviat pels comentaris de la gent gran.
J. A.: Amb la tieta es podrien entendre si haguessin parlat de política?
R. I. S.: Sí,… Bueno, la meva tieta no parlava gaire bé el castellà. Vol dir… eh? Però.. però sí, sí, s’entenien. Sí. Es complementaven. Vull dir que, si hi havia coses que no els agradaven de l’una a l’altra, les dissimulaven. Vivien bé.
C. P.: [adreçant-se a J. A.] Tu vols dir si amb la seva tieta s’entenien…
J. A.: Si podien sintonitzar políticament. Vostè creu que una persona de la República com aquesta mestra amb la seva tieta si haguessin parlat de política s’haurien pogut entendre? Haurien pogut sintonitzar? O tenia una manera molt diferent, la seva tieta de pensar?
R. I. S.: No, la meva tieta també era… Bé, pensava com el meu tiet. O sigui que… Jo em sembla que sí que s’avenien, políticament. Sí.
J. A.: Sap per què li dic això?
R. I. S.: No ho sé.
J. A.: En el dietari que escriu la Justa Freire una de les coses que diu és que la seva tieta, que sí que parla que s’entenien molt bé, però que era “muy de derechas”.
R. I. S.: “Muy de derechas”? … no ho sé…
J. A.: Li sorprèn que ella escrivís això, que era “muy de derechas”, la seva tieta?
R. I. S.: No ho sé perquè la meva tieta tampoc no era ni derechas ni de izquierdas, perquè feia molt la vida a casa i… Bueno, no ho sé… amb el meu tiet… no sé si s’avenien gaire [políticament]…[riu]. En el matrimoni hi ha coses que no ho sé si… d’allò… Podé sí que ella tenia un pensament diferent.
J. A.: Sap si aquesta relació de la tieta amb la mestra va continuar d’alguna manera, amb algunes cartes…
R. I. S.: S’escrivien, sí. S’escrivien. Però no n’he trobat cap… La meva tieta, quan es va morir el meu tiet, molts documents, moltes cartes i moltes coses les va estripar.
J. A.: Ella?
R. I. S.: Ella, sí. Moltes coses les va estripar.
J. A.: O sigui que segur que n’hi havia alguna d’aquestes cartes.
R. I. S.: Que segurament que alguna que hauria sigut interessant. Però no les va guardar.
J. A.: Per tant, van quedar amigues.
R. I. S.: Ah sí! Amb la d’allò jo crec que sí. Jo crec que… bueno, s’escrivien perquè llavòrens no es telefonava, llavons s’escrivia, i van tenir uns anys de correspondència.
C. P.: Amb vostè també vam parlar de la Júlia Farreras.
J. A.: Ah sí.
C. P.: Ara, com que amb això de Júlia….
J. A.: Ah sí.
J. A.: La Júlia és l’altra…
C. P.: …amb vostè vam parlar de la Júlia Farreras
J. A.: Sí.
C. P.: Per això… per això ara…
R. I. S.: D’aquesta senyora me’n re… aquesta podé… bueno me’n recordo més… La veia molt distingida jo aquesta noia. I això que feia de portera, els últims anys feia de portera. Però la veia molt distingida, molt senyora la veia. Però molt agradable també eh, molt simpàtica, molt bé. I amb el meu tiet, doncs, tenien molta comunicació, perquè lo que no havia fet la seva esposa ho havia fet la Júlia, perquè l’havia anat a veure a França i li havia fet coses que la meva tieta no li havia fet. Bueno… o sigui que… no ho sé.
C. P.: I ell també, doncs, quan, durant la guerra és el que la va nomenar directora administrativa de Casa Caritat.
R. I. S.: Sí.
C. P.: Vull dir que tenien molta relació…
R. I. S.: Sí, sí, sí.
C. P.: …amb el Ramon [Sanz].
R. I . S.: Sí, sí. Molt.
C. P.: Ella em va passar una foto també, que no tenia cap foto de la Júlia Carreras…
C. P.: I ara també la teniu.
R. I. S.: I tant!
A.: Què recorda del seu tiet, [Ramon Sanz]?
R. I. S.: Una persona molt… dicharachera, molt simpàtica, molt grosset, baixet… molt maco, era. Sí, sí. En tinc bons records. Però també a mi, i això no me’n recordo jo, però diu que, jo tenia un germanet, i de vegades ens venia a buscar aquí a casa, i llavòrens el carrer era de terra, i perquè no ens mulléssim amb els peus de fang diu que ens agafava un a cada cantó i ens portava fins a casa seva. Però això no me’n recordo. Això és perquè ho he sentit explicar. Però sí, sí, era molt carinyós. Amb nosaltres era molt maco.
J. A.: Ell no va tenir problemes després?
R. I. S.: Sí, que en va tenir! Bueno…
J. A.: Quins problemes va tenir?
R. I. S.: Va tenir problemes… va estar a França i llavòrens va venir aquí i va viure vàrios anys a Barcelona, amagat a casa d’un altre meu tiet, d’un germà del meu pare. A Gràcia estava. I llavòrens quan… no sé què va passar, va poguer venir. I llavòrens el Selves[2] els hi va llogar un garatge que tenien i ell va posar allà la cosa que feia, que era… tapisser. Era tapisser, el tiet.
C. P.: I guarnicioner…
R. I. S.: Això, sí.
C. P.: Guarnicioner
R. I. S.: Guarnicioner i tapisser…
C. P.: Es refereix a la dona del Selves.
R. I. S.: Sí, la dona.
C. P.: Es refereix a la dona, l’esposa…
J. A.: la [Carme] Baltiérrez, eh?
C. P.: …l’esposa… sí.
J. A.: La dona es deia Baltiérrez.
R. I. S.: Exactament! Sí, sí.
C. P.: Perquè la Carme també havia estat amb ell a Casa Caritat.
R. I. S.: Ah! Poder sí
PC. .: Durant la guerra també tenien molta relació.
R. I. S.: Sí, sí. Jo de tot això no me’n recordo eh!
J. A.: I després ell aquí, el seu tiet va tenir… o sigui… s’amaga un temps a Barcelona, llavors ve aquí… Però un cop és aquí, ja no el van molestar més?
R. I. S.: No ho sé. Em sembla que no el molestaven per això, no. Em sembla que no…
