Tal com expliquem a l’apartat “Qui era Justa Freire?”, la voluntat de la mestra republicana era tornar a la seva escola de Madrid o, com a mínim, continuar exercint el magisteri en aquesta ciutat, però les autoritats franquistes van vetar expressament aquest retorn. Per això, a contracor, va decidir participar al concurs general de trasllats convocat el 22 de juliol del 1954. Va seleccionar 67 escoles diferents, les 10 primeres de les quals eren de Barcelona. La número 53 era una secció de la graduada número 3 ubicada al Grup escolar Pare Algué de Manresa. Doncs se li va adjudicar aquesta. La 53 d’una llista de 67 escoles. És evident que no era un destí que li fos gaire agraït.

L’1 de setembre de 1954 Justa Freire era nomenada mestra de Manresa i, el dia 14 prenia possessió. Hi estaria poc temps, buscaria una substituta i, tot seguit, sol·licitaria l’excedència, si bé hi tornaria molt de tant en tant.

Contacte amb la biògrafa, María del Mar del Pozo

En conèixer que Justa Freire havia estat l’any 1954 en una escola manresana, vam contactar amb la seva biògrafa, María del Mar del Pozo Andrés. Ens interessava conèixer tot el que ella sabia de l’estada de Justa Freire a Manresa, encara que ja teníem present que havia estat una estada efímera. Ella ens va respondre molt amablement, expressant la seva satisfacció pel nostre interès envers la mestra, però dient-nos que se’n sabia molt poc de la seva etapa manresana i que aquesta estada no fou precisament agradable: “No creo que el paso de Justa por Manresa fuera memorable; no fue la escuela que eligió en primer lugar y no le apetecía nada irse a Manresa, realmente estuvo muy poco tiempo allí. Justa acudió a Manresa a tomar posesión el 14 de septiembre de 1954, tomó un avión por primera vez y contó su experiencia del viaje. Estuvo tres semanas en Manresa y escribió un pequeño diario de esa experiencia, pero todo lo que transmite es bastante deprimente, la escuela con la que se encuentra tiene poco que ver con las escuelas en las que ella trabajó antes de la guerra. Se hospeda (pagando) en casa de una viuda muy de derechas que se llama Mercedes Pla, y que tenía un hotelito con jardín (creo que he visto fotos de él y era muy bonito). Los fines de semana se iba a Barcelona a casa de su amiga Concepción Sáinz-Amor, que era directora de un Grupo escolar en Barcelona. Pero realmente ella lo que buscaba era una maestra sustituta, que ocupara su puesto, para poderse volver a Madrid. Finalmente la encontró y retornó a Madrid el 2 de octubre.

En los cuatro años siguientes –ens continuava explicant María del Mar del Pozo– siguió destinada en Manresa y viajó con frecuencia a esta ciudad, combinaba la docencia con excedencias y permisos cortos; yo ya no he encontrado nada de lo que hizo allí. En su agenda conservaba los nombres de la directora y todas las maestras del “Padre Algué” y con algunas mantuvo alguna relación, porque le escriben tarjetas de felicitación, pero yo no cito los nombres y no los recuerdo.”

Sense cap dada registrada a l’escola Pare Algué ni a l’Arxiu Municipal

A partir d’aleshores vam contactar amb personal de l’Escola Pare Algué, on Justa Freire fou destinada, però ningú no n’havia sentit a parlar. Vam demanar a l’escola si tenien alguna documentació d’aquells anys, però precisament el seu arxiu comença pocs anys després. Vam consultar a l’Arxiu Municipal de Manresa si conservaven documentació del personal de l’escola d’aquells anys i la resposta també fou negativa.

Les impressions de Justa Freire reflectides al seu diari

Justa Freire anotava les vicissituds de cada dia en un diari. I, com deia María del Mar del Pozo, també el va fer de les tres setmanes que va passar a Manresa. Són només 3 ó 4 pàgines, però, naturalment, ens interessaria molt consultar-lo i també consultar els seus contactes dels mestres, que com tot el fons de Justa Freire es conserva a la Fundación Ángel Llorca, però actualment el fons no està accessible. Segons la biògrafa, “el archivo de Justa Freire no está digitalizado ni abierto al público, así es que no se puede consultar nada, de momento.” Desitgem que més endavant sí que ho estigui i el puguem oferir a www.memoria.cat. Tanmateix, tenim la sort que María del Mar del Pozo, per escriure la biografia, va revisar aquest diari “de pe a pa; en gran parte cuando aún era propiedad de la familia Cabello, y luego aún lo volví a revisar de nuevo en la Fundación”. I què en va treure? “Te garantizo que no había nada interesante, yo le saqué punta a todo lo que pude pero no había mucho más.”

María del Mar del Pozo en el seu llibre extreu, doncs, les coses més significatives del que hi va escriure la mestra durant aquelles tres setmanes a la ciutat. És un quadern titulat “Viaje a Manresa”.

Justa Freire, com hem dit, pren possessió el dia 14 de setembre, que és el dia que començava el curs escolar. Aquell mateix dia escriu això al diari:

“llueve y ha habido tormenta fuerte por la noche”.

Efectivament, el diari “Manresa” d’aquell dia publica que “Entre una y dos de la madrugada de hoy ha descargado un fuerte chubasco, oyéndose algunos truenos. Más tarde se han producido precipitaciones de cierta intensidad”. El mateix matí va caure un llamp a l’estació de la RENFE de Sant Vicenç de Castellet, que va produir un “susto mayúsculo” als viatgers que esperaven el tren i al personal de la companyia ferroviària.

Continuem amb el diari:

“La Directora no está y no hay nadie en la escuela. Llega la de Párvulos y una niña. Después llega una compañera y dice que la Directora no está en Manresa, que ha tenido que ir a Barcelona”.

A les 11 del matí, “lloviendo torrencialmente” se’n va a l’Ajuntament, acompanyada d’un nen, per intentar prendre possessió del seu càrrec de mestra. Es veu que des de l’Ajuntament la volen enviar a una altra escola, però Justa Freire, ara amb paraules de la seva biògrafa, “a pesar de haber comprado un paraguas, estaba calada, logró que oficializaran su incorporación en el propio recinto municipal. Por las tardes se dedicó a buscar una casa, pues estaba alojada en una fonda”.

L’endemà, 15 de setembre, torna a l’escola Pare Algué i es fa càrrec de les seccions 1ª i 2ª. Però es troba sola: “Las compañeras no me buscan nada ni se preocupan. Cada una tiene su casa y sus cosas y nada más”.

Del diari, segons María del Mar del Pozo, es desprèn una dada molt interesssant: “Parece que [Freire] organizó la enseñanza en forma de centros de interés, pues todas sus actividades giraban en torno al otoño”. Freire en parla en les seves notes dels dies 21 i 22 de setembre: “El otoño y las hojas. La lluvia y el agua en la Tierra […]. El otoño de D. José Zorrilla. Hoja de otoño y procuro crear hábitos de trabajo”.

Aquell 15 de setembre Freire ha d’anar a casa de la directora per proposar-li algun assumpte de l’escola però la directora “no se compromete”. Desconeixem el perquè la directora no era a l’escola.

L’endemà escriu que a l’hora del dinar s’ha trobat amb “un señor joven y guapo” que ja d’entrada li ha etzibat: “Vd. le quitó la plaza a mi Sra”. Però, tot i aquest retret inicial, es veu que els dos es van entendre bé. “Tiene influencia y va a venir a cambiar impresiones para ayudarme”.

Continuant amb el seu diari transcrit per la biògrafa, sabem que Justa Freire el dia 16 aconsegueix allotjar-se a casa d’una vídua “que vivía en un hotelito con jardín y habitaciones coquetas y limpias”.

Aquesta vídua segons deixa escrit Justa Freire era “muy de derechas” i es deia Mercedes Pla. Tot i la divergència ideològica de les dues dones, Justa hi simpatitza de seguida i surten diversos dies a comprar juntes (vegeu “Mercè Pla, l’amiga manresana“). D’altra banda, la mestra aprofitava les nits per escriure a la família i als amics.

Els dissabtes Freire anava a Barcelona i s’allotjava a casa de Concepción Sáinz-Amor, una amiga. Passejaven per la capital i establien aquesta rutina: “misa, puerto, golondrina, cerveza, comida, reposo y viaje a Manresa”. Però a Barcelona també hi anava per un altre motiu: ja havia decidit que no es volia quedar a l’escola Pare Algué de Manresa, volia tornar a Madrid i intentava poder deixar la seva plaça a una mestra substituta pagant-la de la seva butxaca. Segons María del Mar del Pozo, “Esta práctica, habitual en el magisterio durante el franquismo, repugnaría a su conciencia profesional, pero era la única salida que le quedaba para poder mantener su actividad docente en el Colegio Británico y, sobre todo, para seguir viviendo en su casa y con la familia Cabello. En cuanto encontró una docente que la supliera, a la que le asignó una cantidad más generosa de lo habitual, sacó su billete en Iberia, le regaló unas flores a Concepción Sáinz-Amor y se volvió para Madrid el 2 de octubre”.

Justa Freire el dia 30 de setembre va anotar al seu diari un enigmàtic “Siento tener que marcharme y estoy deseando” [SIC]. Segons la biògrafa, “Esa frase críptica debía resumir bastante bien los sentimientos de Justa Freire. Por una parte, notaba que ya se estaba conquistando a las niñas, “parece que ya hacen algo más que hacían” [ho escriu el 28 de setembre]; de hecho, ya habían adquirido la costumbre de traer flores y adornar la clase, primer paso en la creación del ambiente educador. Pero, aunque apenas se refleje en las páginas de su escueto diario, el enfrentarse con la escuela pública franquista por primera vez debió ser para Justa una experiencia desoladora”. Al diari parla del “abandono de las clases, el descuido en los recreos, las faltas de asistencia y los retrasos continuos de las alumnas, la impuntualidad de las maestras”, una situació que la devia sublevar.

I María del Mar del Pozo ho referma esmentant una carta que li va enviar la família el 15 de setembre en resposta a una missiva escrita per Justa Freire i que es va perdre, i en la que els informava de “la pobreza de la escuela, tanto de medios como de situación personal, etc.” I per aquest motiu li recomanaven “que aceleres en lo posible todos los trámites necesarios para dejarlo [la escola manresana] lo antes posible”.

Queda clar, doncs, que l’estada de Justa Freire a Manresa no era desitjada, va ser una experiència negativa, i que de seguida que va poder va buscar una substituta i al cap de tres setmanes de la seva arribada a Manresa se’n va tornar a Madrid.

La biògrafa, al seu llibre, conclou la narració de la seva estada a Manresa dient: “En los cuatro años siguientes Justa Freire siguió destinada en Manresa, viajó con frecuencia a esa ciudad, ejerció en el Grupo escolar “Padre Algué” a temporadas, sobrevivió profesionalmente a base de permisos sin sueldo y excedencias cortas y se sintió bastante desarraigada”. I ho referma amb unes declaracions de la filla adoptiva de Justa Freire, Carmen Caballo: “De la escuela de Manresa hablaba con poca ilusión, cumplía con su deber pero allí no pintaba nada […] Para ella fue una pesadilla Manresa. […] En cuanto podía, la dejaba y se venía a Madrid a respirar. La temporada de Manresa fue una prueba más, una prueba muy dura”.

Durant els següents 4 anys, doncs, Freire vindrà de tant en tant a Manresa, si bé ja no anota les seves impressions en cap diari. Sí que hi fa una referència en una carta que el juny del 1958 envia a Felipe Mesía Carballo (un mestre que s’havia exiliat a Mèxic on es va convertir en un prestigiós editor): “Tengo en Manresa una escuela y en ella puesta una maestra… y así estoy hace una temporada […] ahora me llaman y tengo que ir a trabajar allí casi un mes”.

Al cap de poc, el 31 d’octubre del 1958, Justa Freire fou adscrita al Centro de Orientación Didáctica del Servicio Nacional del Magisterio on es dedicaria a “la difusión de las técnicas rápidas de alfabetización”. Va ser aleshores que va cessar definitivament com a mestra de l’escola Pare Algué de Manresa.

La seva agenda

Hem vist que María del Mar del Pozo parlava d’una agenda de Justa Freire amb els noms de la directora i totes les mestres del Pare Algué, una agenda que també es conserva a la Fundación Ángel Llorca i que, per tant, no hem pogut consultar. Tanmateix, la biògrafa va apuntar en les seves notes tres noms de mestres relacionats amb Manresa que hi surten:

– “Directora Manresa, Dña. Paquita de la Usada, Carretera de Vich 50, 2ª 1ª Manresa. Barcelona”. Es refereix a Francisca de La Usada Isidro, que, efectivament era la directora del Pare Algué.

– “Doña Dolores Mas de Mora, Avda. del Caudillo, 31, 2º Manresa”. Es tracta sens dubte de la mestra Maria Dolors Mas de la Fuente. El seu marit es deia Xavier Mora Antillach. D’aquí ve que el segon cognom apuntat sigui “Mora” i no “de la Fuente”.

– “Amparo Cánovas” – Manresa y Constitución 181, 3º 1º Barcelona”. Desconeixem el vincle que pogués tenir amb Manresa.

Una etapa per oblidar

L’estada de Justa Freire a Manresa va ser superior a les tres setmanes del 1954 anotades en el seu diari, però no en coneixem més detalls. María del Mar del Pozo afirma que Freire no va tornar a fer cap més referència de la seva estada al Pare Algué. Tampoc no va conservar cap treball fet pels seus alumnes i descriu quina Manresa es va trobar: “Su inseguridad le venía porque a Manresa llegó marcada por su pasado, precedida por su fama de maestra represaliada y poco afín al nuevo régimen, por eso se sentiría observada y analizada en todos sus comportamientos. Pero ella, “que no ocultaba nada, ni haber estado en la cárcel ni haber estado castigada, porque no se avergonzaba de nada” [aquestes són paraules de Carmen Cabello], iría suavizando las hostilidades y acabaría forjando buenas amistades con sus compañeras de Manresa, que le respetarían hasta el punto de pedirle favores y consejo profesional”. En aquest sentit, esmenta que el 1957 una “amiga y compañera” de l’escola, P. de Escorsell (es refereix a Francisca de la Usada Isidro, que estava casada amb Lluís Escursells), li va demanar que busqués a les llibreries de Madrid obres per a la preparació de les classes. La biògrafa també afirma que Justa Freire va continuar mantenint relació amb alguns mestres de Catalunya, i, per exemple, una excursió a Fàtima la va fer amb mestres catalans.

Que a Manresa se sentia observada és molt possible, ja que la manresana Roser Ibarz, en l’entrevista que ens va concedir, ens deia que la Justa Freire estava com “desterrada” a Manresa i que la gent gran ho comentava.

En definitiva, dissortadament, l’estada de Justa Freire a la Manresa franquista va ser una etapa per oblidar. D’altra banda, i tal com s’explica a l’apartat “La Manresa que va conèixer Justa Freire” cal tenir ben present que el franquisme havia esmicolat tota l’obra pedagògica de la República, i foragitat grans mestres manresans que segur que a Justa Freire li hauria encantat conèixer. (Vegeu l’exposició “República i escola a Manresa (1931-1939)”. I, efectivament, tal com diu la seva biògrafa, davant d’aquella situació tan radicalment contrària als seus principis, “el enfrentarse con la escuela pública franquista por primera vez debió ser para Justa una experiencia desoladora”.

(Vegeu: Mercè Pla, l’amiga manresana )

(Vegeu: Vídeo de l’entrevista a Roser Ibarz Sanz, la neboda de Mercè Pla Galobart)