(Viure i veure (I), pàg. 74-76. Editorial Pòrtic. Barcelona, 1989)

… Un altre dia em va trucar en Ramon Peypoch, el secretari general d’Acció Catalana Republicana (un dels millors amics que he tingut en tota la vida) i em va dir que havíem de parlar a soles urgentment. Ens vam trobar al taller de fusteria del seu cunyat, al carrer de València entre Bailèn i el Passeig de Sant Joan, i la mica d’aire misteriós que potser m’havia excitat se’m va escapar de sobte quan vaig veure el seu rostre trasmudat, que desterrava definitivament qualsevol idea de frivolitat. Em va dir que des de feia una setmana llarga no se sabia res d’en Josep Maria Planes, em va explicar com l’havien descobert a ca l’amic on s’havia amagat (hi ha tota una tèrbola història respecte a aquest punt i mai no l’he volguda escatir a fons puix que tot el poc que en sé em produeix tremolor de cames), com se l’havien endut i allò era tot. Va afegir que havien passat per la morgue del Clínic diversos amics d’Acció Catalana i de La Publicitat, però no hi trobaven les despulles d’en Josep Maria Planes. Va afegir que si, com hom temia, l’havien assassinat, hi havia la voluntat d’enterrar cristianament les seves restes a Manresa si fos possible, a la tomba familiar. La súplica del meu amic Peypoch consistia en això: que anés al Clínic i mirés si no trobava el seu cadàver al dipòsit del soterrani. Em va dir que cap dels qui rondaven per Acció Catalana aquells dies no havia tingut amb en Planes una relació tan viva com la meva i que, cas que les seves despulles hi fossin, jo les podria reconèixer. Freturaven sortir de dubtes i en Peypoch em demanava per caritat la meva intervenció. Li vaig dir la veritat: a mi també m’havien anat a buscar i la meva germana gran -l’única que era a casa en aquell moment-, aterrida, havia tret força de la flaquesa i els havia assegurat que jo era fora de Barcelona. No l’havien creguda i havien escorcollat matusserament tot el pis. Quan se n’havien anat, la Glòria havia pujat a l’estança d’una veïna i des d’allí m’havia telefonat a la Cèl·lula recomanant-me que, sobretot, no em deixés caure per casa. Ho deia a en Peypoch per tal que es convencés que, malgrat tot, jo era la persona menys idònia.

– Tothom sap on sóc, Ramon, però de la Cèl·lula no me’n trauran: haurien d’assaltar-la i ningú no ho aprovaria; estaré perdut quan m’enxampin pel carrer.

– Et durà al Clínic i et farà costat un grup d’Acció Catalana que hem introduït a les Patrulles de Control. Tots són amics teus: en Morató, en Romigosa i en Bori.

L’Antoni Romigosa i Company i en Joaquim Morató i Guerrero eren dos vells companys d’adolescència. En Ramon Bori, el xofer, era una amistat molt més recent que sempre m’havia encuriosit: era taxista dependent (no pas amo del vehicle) i afiliat a Acció Catalana Republicana, un partit de centre-dreta que les llengües viperines qualificaven de “Lligueta” i això motivava que esguardés en Bori amb tafaneria, ple d’una pila de preguntes sense resposta perquè, entre altres raons, mai no havien estat formulades. Però era tanmateix singular que un simple treballador del volant fos militant d’un partit tan elitista i tan allunyat dels conceptes populistes.

Vam anar al sinistre dipòsit del Clínic i vaig haver de fer un gran esforç per tal d’endinsar-me en aquell Estígia de cossos sangonents. El soterrani sencer era una aterridora estesa de morts i examinar-los tots, un a un, feia una dura prova per a la meva capacitat de resistència. Em neguitejava més el pensament de trobar-hi en Planes que no pas el de no trobar-lo. Hi era, però, i abans que no la persona vaig reconèixer un vestit de color blau marí amb ratlletes blanques, que manta vegada li havia vist dur. També portava una inconfusible camisa de color blau cel. Em vaig inclinar damunt seu, fins que la meva cara va quedar a l’altura de la seva, i ja no hi va haver gens de titubeig, malgrat un inconegut rictus de terror que li havia quedat estergit als llavis.

Amb una agulla imperdible li van adherir a la solapa una cartolina que jo mateix vaig escriure, amb el nom de Josep Maria Planes i Martí. Vaig posar Planes amb e, com ell solia signar, malgrat que en els seus papers fos “Planas”. Ignorava la seva data exacta de naixement i no hauria tingut cap sentit que hagués posat que era nat a Manresa.

Vaig sortir fent tentines fins que en Morató i en Romigosa em van agafar de bracet -pràcticament no deixaven que els meus peus toquessin el sòl- i em van dur fins al cotxe. En Bori hi havia romàs i ens va preguntar si l’havíem trobat. Quan es va adonar de la meva cara ell mateix es va respondre: “Ja veig que sí”.