Aquest web dedicat a Josep Maria Planes s’enriqueix amb la publicació de tres obres de teatre inèdites del gran escriptor manresà: “Amor”, “Un dinar fred” i “Déu el va castigar”. Les dues primeres havien estat representades als anys 30, però el text no havia vist la llum fins ara. De “Déu el va castigar” no hi ha constància que ni tan sols fos representada, i sembla que fins ara s’ignorava la seva existència. Avui també posem a disposició de tothom una desconeguda adaptació inèdita que Josep Maria Planes va fer de l’obra “Five Star Final”, del periodista i editor de premsa escrita de Pennsilvània Louis Weitzenkorn. Planes la va titular “La edició del vespre” (així, sense apòstrof).
Els originals de les quatre obres es conserven al Centre de Documentació i Museu de les Arts Escèniques de l’Institut del Teatre.
Aquí teniu els enllaços a les obres:
AMOR (mecanografiat)
UN DINAR FRED (versió manuscrita)
UN DINAR FRED (versió mecanografiada)
DÉU EL VA CASTIGAR (manuscrit)
LA EDICIÓ DEL VESPRE (mecanografiat)
Com veieu, de les obres “Un dinar fred” i “Déu el va castigar” afortunadament s’han conservat les obres manuscrites del propi Planes. L’obra “Amor” i “La edició del vespre” estan mecanografiades, però contenen algunes anotacions i moltes parts ratllades per part d’en Planes.
Josep Maria Planes va debutar com a autor teatral amb “L’home que s’havia de morir”, estrenada al Teatre Novetats el 4 d’abril de 1930, dirigida per Carles Capdevila, i que vam donar a conèixer a través d’aquest web l’any 2020. (Vegeu l’article de “Josep M. Planes, autor novell”, de Rossend Llates, i “Josep Maria Planes, autor teatral” de Josep Maria de Sagarra, que parlen de l’obra el dia abans de l’estrena; “La meva estrena d’avui”, un escrit de Planes al diari “El Dia”; una crítica de l’obra elaborada pel mateix diari i la crítica de Domènec Guansé i la crítica de Ramon Pei, publicades a “La Publicitat”).
El 6 de desembre de 1930 Josep Maria Planes estrenava al Teatre Novetats la seva segona producció, “Qui l’ha vist i qui el veu”. (Vegeu la crítica de Domènec Guansé a “La Publicitat”, la crítica de Manuel Brunet al setmanari “Mirador” i la crítica de Dionís Brunet al diari “El Dia”).
La seva tercera obra de teatre va ser “Un dinar fred”, que va estrenar el 8 de març de 1932, i que ara us oferim en versió manuscrita i versió mecanoscrita. (Vegeu la crítica del setmanari “Mirador”).
Finalment, el 7 de gener de 1933 estrenava la seva quarta obra de teatre. Es titula “Amor” i també l’oferim en aquest web. (Vegeu “Unes paraules de Josep Maria Planes abans de l’estrena de la seva comèdia ‘Amor’”, a “La Publicitat”; la crítica de Domènec Guansé també a “La Publicitat”, i la crítica del setmanari “Mirador”).
Fins ara aquestes eren les obres teatrals conegudes de Josep Maria Planes, però avui, com hem esmentat, en fem pública una altra completament desconeguda: “Déu el va castigar”. Un pare prohibeix a la seva filla que es casi i aquesta negativa produirà un seguit de situacions totalment inversemblants i uns girs de guió inesperats.
Josep Maria Planes també va traduir i adaptar al català diverses obres de teatre, dues de les quals trobareu en aquest web: El Faquir Bengapur, adaptació de l’obra The Spider, original d’Eulton Cursler i Lowel Brantano, i Reporters (adaptació de l’obra The Front Page) de Ben Hecht i Charles MacArthur.
I des d’avui oferim una altra adaptació inèdita. Es tracta de l’obra “Five Star Final”, del periodista i editor de premsa escrita de Pennsilvània Louis Weitzenkorn i que Planes va titular “La edició del vespre” (sense apòstrof). L’obra, estrenada el 1930, neix de l’experiència periodística de Weiltzenkom i parla de com pot arribar a ser de salvatge el periodisme per aconseguir tenir més lectors. L’obra va tenir tan èxit que se’n va fer una pel·lícula, que en castellà portava el nom de “Sed de escándalo” i que fou estrenada el 1931.
Planes també va traduir i adaptar “El crit del carrer”, de Raymond Massey, i “Ces dames aux chapeaux verts”, de Germaine Acremant, que va titular ”Quatre bones senyores”.
En general les obres de teatre escrites per Josep Maria Planes -tret de l’obra “Amor”- es poden emmarcar dins del món de la farsa folletinesca, el teatre de bulevard, les comèdies d’embolics, la comicitat, la ironia, la caricaturització dels personatges… Cal ressaltar la vivesa i fluïdesa dels diàlegs dels protagonistes, tan habituals en els reportatges periodístics de l’escriptor manresà.
Les seves obres de teatre busquen captivar l’interès del gran públic. A través del seu interessant article “Teatre català subvencionat”, del 21 de juny del 1934, podem observar que Planes escrivia precisament aquest tipus de comèdies amb la finalitat d’arribar al públic més ampli possible, tot i que el seu objectiu final no era aquest, sinó el teatre d’experimentació: «El dia que tinguem un teatre que satisfaci plenament els gustos de l’espectador mitjà, podrem començar a pensar a fer un teatre d’art, un teatre d’experiments, un teatre revolucionari». Per tant, es tractava d’aconseguir anar omplint les platees i consolidar públics per poder escriure les obres de teatre d’avantguarda que realment li hauria agradat escriure. Així també ho destaca el periodista i filòleg Martí March Massós: “[L’obra teatral de Josep Maria Planes] podia significar un primer pas en la construcció d’un espai per aquest teatre còmic dignificat i per entrenar un públic de cara a possibles experimentacions futures.” Dissortadament, la curta vida de Josep Maria Planes no ens ha permès saber quina hauria estat l’evolució de la seva producció teatral.
Tanmateix, sí que la seva trajectòria va permetre constatar fefaentment el seu gran amor al teatre i la seva lluita pel ressorgiment i consolidació del teatre en català. En aquest sentit, recomanem la lectura del seu article “Teatre i patriotisme”, del 9 d’agost del 1934, perquè és tota una declaració de principis: “Ara més que mai interessa a Catalunya que el seu teatre sigui una institució digna, forta i gloriosa. […] És d’un interès vital per a la Catalunya renaixent disposar d’un element popular d’expansió cultural de la força i la magnitud que és el teatre. […] En català hem de fer l’alta poesia, el llibre de ciència, el vodevil, la comèdia, el melodrama i el fulletó de la portera. És en català que hem de conquistar els escenaris populars del Paral·lel. És en català que el nostre públic ha de trobar, vulgui’s o no, totes les expressions de l’art dramàtic.”
I en tornava a parlar en un dels seus darrers articles, “La qüestió del teatre”, publicat el 12 de març del 1936, on criticava la política d’ajuts a les companyies de teatre duta a terme pel conseller de Cultura de la Generalitat Lluís Duran i Ventosa durant el bienni de dretes, després dels Fets del Sis d’Octubre: “El teatre català està morint de consumpció. I el pitjor del cas és que la trista fi es produeix enmig de la indiferència general.” […] “No n’hi ha prou que el teatre català no mori. Cal, sobretot, que visqui amb dignitat. La Conselleria de Cultura no és un centre de beneficència.” […] “La Generalitat pot triar entre dos camins: o bé s’interessa pel teatre català o bé no s’hi interessa. Si creu, com nosaltres, que té l’obligació moral de recolzar-lo i de procurar la seva esplendor, cal fer les coses ben fetes.” […] “Si el teatre català ha de tenir la protecció oficial cal pensar a assentar aquesta obra sobre bases sòlides i, sobretot, cal pensar que es treballa a llarg termini. Malfiem-nos de les improvisacions i de les coses fetes a mitges.”
