“[a la penya de l’Ateneu] un dia aparegué Josep Maria Planas, manresà, gran admirador del poeta [Sagarra] (…) Xicot simpàtic, amb una gran curiositat per la vida i un aspecte joveníssim i rialler admirable, fou molt accessible i, havent conviscut amb en Sagarra, els anys del seu més relleu, hi aprengué molt i superà l’etapa de la primarietat dels seus inicis amb gran facilitat”
(Prosperitat i rauxa de Catalunya. Barcelona, 1977)