“… qui llegeixi Josep Maria Planes, per exemple –què dimoni hi feia a les hemeroteques?!- veurà que l’espurneig desacomplexat que esquitxa la seva prosa, com en el cas de molts altres col·legues seus, no és només cosa de l’apassionament de l’època. El saludable atreviment que transpiren les cròniques que va recollir a Nits de Barcelona… es fonamenta en l’explotació d’una independència lingüística que dóna personalitat a la mirada i vida a la realitat que fa aparèixer”
(“Avui”, 13-9-2001)
“… Poc després el Parlament debat l’actuació de la Generalitat el Sis d’Octubre. De Badia, se’n diu poca cosa. La Generalitat i la policia acusen la ultradreta. Però els assassins [dels germans Badia] són els anarquistes, tothom ho sap. Un dels pocs a denunciar-los és Josep Maria Planes: “Sóc un periodista que escriu el que el 90 per cent dels catalans pensen i no s’atreveixen a dir”. Aquesta gosadia la pagarà amb la mort durant el carnaval revolucionari de 1936. Planes era una de les grans promeses de la literatura catalana i el seu assassinat, a 29 anys, va venir a certificar l’ensorrament del vell somni de la Catalunya catalana, civilitzada, i amb una cultura pròpia com Déu mana. A la FAI i a Justo Bueno, l’home que va prémer el gallet, tot això li relliscava. Per cert que era el mateix que havia pelat Badia.”
(Lluís Companys. La veritat no necessita màrtirs. Barcelona, 2006)
