“El dissabte 18 de juliol va transcórrer normal a Barcelona almenys per als qui vivíem apartats de les coses de la política… Estàvem entretinguts en aquesta senzilla escena de família quan vam sentir el timbre del telèfon. Era el nostre amic el jove periodista Josep Mª Planes que, amb la veu alterada per una forta emoció, com si pressentís la tragèdia personal que havia de costar-li la vida poques setmanes després, ens comunicava que per la ràdio se sentien les declaracions del Govern d’haver-se aixecat a tot Espanya una vasta insurrecció militar i les exitacions que adreçava el poble a prendre les armes per defensar la República. L’amic Planes, que havia sostingut una llarga campanya de premsa contra els atemptats de tota mena d’aquella època, temia una situació que pogués fer-lo víctima d’algun odi personal, i mostrant-se molt inquiet malgrat totes les reflexions de serenitat, es va acomiadar de nosaltres sense que penséssim que era desgraciadament per sempre, ja que no l’havíem de sentir ni de veure mai més.”
(Quaranta anys d’advocat. Història del meu temps, 1931-1936. Esplugues de Llobregat, 1967)
