“Ara més que mai interessa a Catalunya que el seu teatre sigui una institució digna, forta i gloriosa. Nosaltres, a més del problema teatral que la crisi econòmica ha plantejat a tots els països, tenim un problema d’ordre patriòtic que hi va estretament lligat. És d’un interès vital per a la Catalunya renaixent disposar d’un element popular d’expansió cultural de la força i la magnitud que és el teatre. Durant molt anys, el sol fet d’escriure en català ha representat entre nosaltres una posició, una actitud, polítiques. Cal que els nostres escriptors no creguin que pel fet de tenir l’autonomia quedin excusats d’aquest deure. Ara més que mai, el catalanisme oficial representat per la Generalitat ha de tenir el suport d’una vasta obra cultural. No podem permetre que els ciutadans que votin per Catalunya vagin a les urnes xiulant el darrer aire de moda del mestre Alonso. Cal evitar que l’esbargiment o la mica del pa espiritual que representa el teatre de gran públic, la nostra gent hagi d’anar a cercar-lo en la literatura dels senyor Muñoz Seca i Jardiel Poncela. No. La nova Catalunya ha d’estar present a tot arreu: en les corporacions públiques, en el llibre, en el teatre, en les organitzacions esportives. Cal anar a la catalanització de tots els aspectes, de totes les activitats de la vida del país.”
(“Mirador”. “Teatre i patriotisme”. 9-8-1934)
