L’actual generació literària ha estat injusta, molt injusta, amb l’autor d'”El Poble gris”. Hem passat una època de trascendentalisme, amb savis que feien de literats i literats que feien de savis. Tant l’una cosa com l’altra, perfectament avorrides. I Russinyol, tingué la desgràcia de no ésser savi i, el que és pitjor, de no voler ser-ne. Això i les faltes d’ortografia, no li perdonaran mai els nostres intel·lectuals d’ara. Però, nosaltres, pel damunt de l’ortografia i de la cultura de laboratori, hi vèiem aquell esperit, aquella gràcia, aquella frescor que traspua per totes les escletxes la seva obra, i això ens entusiasmava i ens feia estimar-lo.

Russinyol és un mestre de l’art de saber riure. Ell ho ha vist tot, ho ha tastat tot, ha ficat el nas per tot arreu. I així el veiem donar la volta a Catalunya en carro -ara, aquesta feta hauria establert un rècord esportiu-, i emprendre un romiatge artístic a l’Argentina, i convertir-se en un sacerdot del Barri Llatí, i emocionar-se discretament davant de l’art escenogràfic de la bella Itàlia, i viatjar sempre, amunt i avall, amb l’aire d’un home eternament jove. Allí on n’hi ha hagut, ha pintat jardins, més enllà s’ha limitat a fer el plaga. I totes les situacions les ha resolt amb un acudit i de tot arreu n’ha tret un llibre, viu, salat i pintoresc, que era com una gaia finestra oberta sobre el paisatge. I tot això, amanit amb el bagatge d’anècdotes més formidable que hagi pogut presentar ningú. I mentrestant, ha fet drames, comèdies, novel·les, articles i contes. I tot arreu hi ha deixat l’empremta del seu humor inimitable. Unit al seu, Russinyol ha escampat pel món el nom de Catalunya.

(“El Pla de Bages”. “El meu gra d’arena”. 11-1-1926