“…Si a cada conflicte que se’ns presenti, les nostres forces vives han d’anar a Madrid a pidolar protecció, on és la nostra autonomia? On és la nostra llibertat?
… Si davant del fet transcendental de l’ordre públic comencem per declarar implícitament la nostra feblesa, la nostra por davant la responsabilitat del poder, com queden, on van a parar totes les batalles, totes les campanyes de la història gloriosa del catalanisme?
Una de dues: o els catalans som capaços de governar-nos, i en aquest cas ho podem fer íntegrament, o no en som capaços, i, aleshores, més val no pensar en autonomies i resignar-se beatament que els anys i la història ens canviïn la pell.”
(“Mirador”. “L’ordre públic i l’Estatut”. 30-7-1931
