“Ha calgut que passessin trenta-cinc anys de la seva història perquè la Lliga es decidís a aliar-se amb els monàrquics enemics de Catalunya, ha calgut que el senyor Lerroux hagués passat pel bany de puresa de l’straperlo perquè el senyor Ramon d’Abadal el pogués estrènyer entre els seus braços. Tota la púrria, tots els immorals, tots els ascaris de la Dictadura que el Catalanisme, després de tants anys de lluita, havia aconseguit arraconar i reduir a la impotència, es revifen ara a l’escalf de la Lliga Catalana, gallegen, treuen el cap i es llancen desesperadament a la consecució d’una victòria que seria celebrada com a pròpia per “El Debate” i “ABC”. El geni del senyor Cambó ha arribat a aquest punt de sensacional que un èxit de la Lliga en les pròximes eleccions seria interpretat pels diaris de tot el món com una derrota del Catalanisme”.
(“La Publicitat”. “El Front d’Ordre”. 29-1-1936, tres setmanes abans de les eleccions a Corts del 16 de febrer)
“Cap catalanista que tingui noció de la seva dignitat de patriota no pot concedir el seu vot als enemics de la pàtria. Els catalanistes que, emmetzinats per la campanya electoral més baixa i més vergonyosa que s’hagi vist mai (menyspreable no pas per les qüestions de detall, sinó pel corrent profund de covardia i de traïció que la dirigeix), donin, en un moment d’obcecació, el seu vot al monstruós conglomerat de les dretes, si aquest, per un atzar, triomfés, plorarien més tard llàgrimes de sang i maleirien l’hora en què un partit que es diu català va convèncer-los de donar a sufragi als homes que volen ensorrar i, si poden, ensorraran les llibertats de Catalunya.
“M’adreço als catalanistes de tota la vida, a aquesta aristocràcia espiritual que ha retrobat l’ànima de la nostra terra, als catalanistes d’avui i de sempre, als que no han dubtat mai dels destins i de la grandesa de la pàtria. M’adreço a tots ells, i els demano: ¿Diumenge, per primera vegada en la vostra vida, votareu contra Catalunya?”
(“La Publicitat”. “Una pregunta als catalanistes”. 13-2-1936, tres dies abans de les eleccions a Corts del 16 de febrer)
“Aquests senyors es pensaven que es podien aliar amb Lerroux, Gil Robles i Goicoechea i no els havia de passar res. Es creien que es podia muntar una campanya electoral a base de renegar de totes les essències del catalanisme i no els havia de passar res. Es pensaven que es podia dir que era una qüestió de dignitat votar l’home de l’Straperlo i no els havia de passar res. Es pensaven que un país podia tenir el seu govern legítim a la presó, i no havia de passar res. Es creien que a la cadira del President Macià s’hi podien asseure els militars, els Pichs i Pons i tota una reguitzella de governadors colonials, i no havia de passar res. Es pensaven, en fi, que perquè ells havien perdut tots els escrúpols, Catalunya havia perdut la vergonya.”
(“La Publicitat”. “Diumenge de victòria”. 18-2-1936, dos dies després de les eleccions a Corts)
