“Samitier, mig per convicció i mig per la força de les circumstàncies, ha estat alguna cosa més que un jugador excepcional. Durant els anys de la dictadura, quan fèiem política amb les sardanes, amb les traduccions de la Fundació Bernat Metge, amb el teatre, amb la pintura i amb el futbol, Samitier va ésser l’home que des d’un punt de vista popular va resumir als ulls d’Espanya tota una inquietud patriòtica que s’agitava i densificava sota la bota del general Barrera. Els que, de sempre o temporalment, heu estat aficionats al futbol, recordareu sens dubte aquelles heroiques sortides del F. C. Barcelona per terres del Nord, de Castella o d’Andalusia. Els jugadors blau-grana eren aleshores els destinats a recollir d’una manera directa tot l’odi i l’antipatia a Catalunya. Samitier, en la seva qualitat d’atleta genial, concentrava sobre la seva persona les ires i les patacades dels germans d’Ibèria. Venien, després, aquelles arribades apoteòsiques que ara ha ressuscitat la política republicana; els esportius, com ara els parlamentaris, també s’adreçaven a la multitud des dels balcons oficials de la Plaça de Sant Jaume i no parlaven pas gaire pitjor que els oradors actuals.
“…Per damunt de la qüestió merament professional, el fet de l’acomiadament de Samitier i el seu trasllat a Madrid ofereix un interès social, ciutadà, que ja no té res a veure amb el futbol en particular ni l’esport en general. El fet és que la ciutat de Barcelona acaba de liquidar, per pròpia voluntat, una de les seves figures més típiques, més característiques. Jo no sé si Samitier donava al camp de joc tot el rendiment que podia exigir-se-li; el que jo puc assegurar és que aquest xicot era una mena de monument vivent de la glòria del F. C. Barcelona. Era un artista, en l’accepció més pura de la paraula i tenia tota la gràcia i tots els defectes que cria el sol benèvol del nostre país
Samitier, per una banda, i Zamora, per l’altra, van crear un estil, una escola personalíssima de bon futbol, una escola on de vegades es sacrificava a l’art i a la fantasia la sòlida i gris eficàcia. No hi ha cap necessitat de posar-se líric per dir que aquests dos jugadors inventaren de cap a peus una manera mediterrània de jugar al futbol.
(“Mirador”. “Josep Samitier”. 19-1-1933)
