“Mussolini es trobà amb una nació que no comptava per res en el concert europeu. Avui el ciutadà italià té la sensació que dintre Europa és un ciutadà de primera categoria, i està satisfet d’això, encara que ho hagi hagut de pagar a costa de la pèrdua de tota mena de llibertats individuals. Exactament ha passat amb l’Alemanya de després de la guerra. Els ciutadans d’aquests països han hagut de renunciar a la felicitat. Han desaparegut davant l’Estat. Ara cal preguntar-nos: aquesta sensació de patriotisme satisfet compensa la pèrdua de la llibertat? Jo crec que no. L’home és el centre de la creació i l’Estat ha de posar-se al servei d’ell i no a l’inrevés.
Què en trauran d’aquesta meravellosa escenografia, d’aquesta grandesa de l’Estat, si llur vida està lligada a tota classe de vexacions i de misèries? Què en treuen que el seu país faci por per les cancelleries si la seva vida han de passar-se-la miserablement d’uniforme en uniforme? Què és la vida d’aquests homes?”
(Conferència titulada “Confessions d’un periodista”, celebrada a Manresa, el 3-5-1936. Crònica del diari “El Dia” de l’endemà)
“Ara que els pistolers posen de moda el nom de Falange Española… no estaria de més que aquests senyors donessin una ullada per Alemanya o per Itàlia i veiessin els resultats efectius dels règims basats sobre la unanimitat forçosa; que veiessin com i de quina manera viuen aquestes societats on l’individu no és res i no té altra missió que alimentar la màquina monstruosa de l’estat totalitari”
(“La Publicitat”. “El feixisme”. 16-4-1936)
“Jo crec, en canvi, que el veritable perill feixista -i dic feixista per adoptar una paraula sobre la qual tots ens entenem- no fa més que començar…
… Davant d’aquest panorama, les esquerres han de reflexionar seriosament. Ens estem jugant la darrera possibilitat d’establir a Espanya, un Estat renovador, avançat, és a dir, un règim aguantat per l’adhesió de la majoria del país -i ja se sap que la majoria del país està composta pels pobres, pels modestos. L’única garantia que tenim per tirar endavant és que el Front Popular es mantingui ferm, cohesionat. Si els socialistes i els comunistes volen instal·lar-se pel seu compte, passant per damunt dels republicans d’esquerra, el feixisme tindrà lliure el camí. I ningú no es pensi que una nova dictadura de dretes seria una “juerga” andalusa com la de set anys del general de Jerez. Els exemples d’Itàlia i d’Alemanya conviden a la reflexió…”
(“La Publicitat”. “Consideracions, des de l’oasi”. 21-4-1936)
