Joaquim Aloy
Josep Maria Planes va néixer a Manresa el 31 de gener de 1907. Era originari del mas les Planes, de Sant Mateu de Bages.
El seu germà Joan explicava que “com a estudiant fou una calamitat”. En canvi, es delia per llegir, “per cremar-se les celles estudiant literatura clàssica i moderna”.
Va ser, per tant, una persona autodidacta que va anar forjant-se una cultura vasta i sòlida, que li va permetre realitzar una trajectòria d’escriptor molt brillant. El fet que tingués, a més, una intel·ligència privilegiada va facilitar-li molt les coses.
Articulista als 17 anys
De fet, el primer article que va publicar amb la seva signatura en un diari –concretament, “El Pla de Bages”, de Manresa- és del 19 de juliol de 1924, tot just quan tenia 17 anys. Fins ara aquesta informació no es coneixia. És una de les aportacions que ofereix aquest web. Va ser un text dedicat a Àngel Guimerà, que havia mort el dia abans. Casualment, i fatídicament, el darrer article que publicaria Planes abans de ser assassinat seria també un altre 19 de juliol –en aquest cas de 1936-, tot just acabada d’esclatar la guerra.
Les seves primeres notes periodístiques van ser sobre esports. Així ho recordava Francesc Farreras i Duran, manresà amic de Planes, que arribaria a ser president del Parlament de Catalunya a l’exili i que aleshores treballava a “El Pla de Bages”: “a part del bagatge que Josep Maria duia a dins (que era molt i el principal) els primers reportatges de fubtol a “El Pla” temia a escriure’ls (encara anava amb calces curtes) i me’ls explicava i jo els escrivia. Llavors prengué la lliçó que un dia em va donar Ignasi Armengou: ‘No t’hi pensis: escriu com si parlessis”.
A partir de 1924, doncs, Planes escriu a “El Pla de Bages”, de la redacció del qual forma part. Des d’aleshores, i fins el 1936, any en què fou assassinat, l’única ocupació laboral de Planes fou l’activitat literària.
A “El Pla de Bages” hi publica des d’un interviu a Emili Vendrell fins a articles sobre Dickens, Chesterton o Josep Carner. Hi continuarà escrivint fins a l’any 1927, però ja aleshores de Barcelona estant, car el 1926 s’hi va traslladar a viure. “Vingué a Barcelona molt jove, però es pot dir que ja vingué ensenyat”, afirmà Valentí Castanys.
La seva aportació a la premsa manresana es completa amb un article a la revista “Ciutat” (1926), un altre a la publicació quinzenal “L’Om” (1929) –que va aparèixer només durant uns mesos- i, més endavant, amb alguna col·laboració esporàdica al diari republicà “El Dia”, nascut el desembre de 1929.
Les primeres col·laboracions a la premsa de Barcelona
A Barcelona Planes començà a col·laborar a “La Noche” (1926-29), en llengua castellana, amb escrits sobre teatre, música, literatura i sobre la vida noctàmbula a la Ciutat Comtal, per passar gairebé de seguida als setmanaris “L’Esport Català” (1926-27) i “La Nau dels Esports” (1929-30), que constitueixen la primera i brillant mostra del periodisme esportiu en llengua catalana. Allà trobem els primers escrits sobre esports de Planes, que ben aviat es convertirà en un mestre redactor de cròniques i reportatges d’aquest gènere, escrits que encara avui constitueixen un autèntic model. De fet, al periodista manresà, més que les competicions en si mateixes li interessava especialment la seva incidència social.
Per la mateixa època, Josep M. Planes fa els primers passos en el món del periodisme humorístic a la revista “Papitu” (1926-27). El 1928 escriu a “L’Opinió” les primeres crítiques teatrals i una secció de notes d’actualitat.
133 articles al prestigiós “Mirador”
El 1929 comença la seva col·laboració literària al prestigiós “Mirador” (“Setmanari de Literatura, Art i Política”), fundat per Amadeu Hurtado, que li permetrà donar-se a conèixer entre els àmbits literaris barcelonins. Segons Josep Maria Casasús, el memorable “Mirador” era “una de les plataformes més representatives i més influents en la renovació de la periodística catalana, renovació que va potenciar el curt període de llibertats de la Segona República espanyola, estroncat per la guerra del 1936-1939”.
En aquella publicació catalanista -amb un clar sentit europeu, dirigida per Manuel Brunet i Just Cabot-, que reunia una plèiade de signatures il·lustres, Planes hi encaixava perfectament: hi va publicar fins a 133 articles entre 1929 i 1935. Segons el seu biògraf, Jordi Finestres, “La novel·lització del reportatge i l’aplicació de noves tècniques periodístiques (corresponsalia, fotoperiodisme, crònica literària…) converteixen la majoria d’escrits del manresà en autèntiques peces literàries. Josep M. Planes és un amant d’aquest periodisme d’alta qualitat, original i dinàmic, allunyat de l’articulisme clàssic català”.
Josep Maria Planes, al cap de poc temps de viure a Barcelona – on arribà, segons el seu germà, “amb les mans a la butxaca, sense padrins ni coneixences”-, aconseguí introduir-se en els àmbits periodístics de la ciutat i relacionar-se amb destacats escriptors. Fou molt ben rebut a les tertúlies de l’Ateneu Barcelonès i ben aviat esdevingué un dels habituals de les sobretaules a la terrassa de l’hotel Colom, a la plaça de Catalunya. L’apadrinava Josep Maria de Sagarra, que arribaria a ser el seu gran amic. Planes sentia envers ell una gran devoció. Ho demostra amb la dedicatòria del seu llibre Nits de Barcelona, adreçada a qui considera “el millor poeta de Catalunya, el millor amic del món…”.
Josep M. Casasús afirma que el mestratge de Sagarra és evident en la prosa de Planes, que l’atreu per l’estil “imatjat, colorista, i en el tarannà de noctàmbul i epicuri”. I el dibuixant Jaume Passarell descrivia així la relació entre Sagarra i Planes: “En Planes és un home que no enraona gaire. Però En Sagarra, en canvi, parla pels colzes; i la seva conversa, picant, enginyosa i àgil, és plena de substància. Naturalment, es van fer amics. En Sagarra i En Planes van de bracet tot el dia, prenen l’aperitiu plegats al “Colón” tots els vespres, i surten plegats de nit. L’un, Sagarra, té necessitat de parlar i li cal un escoltador. En Planes en fa de molt bona gana.”
Els escrits i l’activitat incessant de Planes començaren a rebre els elogis de personalitats com el mateix Sagarra, Eugeni Xammar, Carles Soldevila i Josep Pla, que l’animaven a tirar endavant els seus projectes.
Entre els anys 1930 i 1931 Planes col·labora al setmanari barceloní “La Rambla”, on escriu la secció “Set dies, set nits”, un recull dels fets culturals, polítics, socials i esportius més destacats succeïts a Catalunya. També hi escriu reportatges de gran interès com “Els estudiants de Barcelona” o el titulat “Al servei de la República”, de febrer de 1931, sobre el Manifiesto que havien signat José Ortega y Gasset, Ramón Pérez de Ayala i Gregorio Marañón, que inclou una entrevista als tres intel·lectuals.
Director de la revista “Imatges”
El mateix any 1930 Planes funda la revista “Imatges: Setmanari gràfic d’actualitats”, de la qual assumeix la direcció, que es convertiria en una de les millors de l’època. La publicació s’inspirava en la revista parisenca “Vu”, de Lucien Vogel, un dels grans setmanaris gràfics europeus d’aquells anys.
En paraules de Sergi Dòria, “A Imatges hi trobem la moda, la ràdio, els noticiaris cinematogràfics, l’arquitectura, la feminitat desinhibida, la velocitat, l’aviació, l’esport multitudinari… Periodistes i fotògrafs treballen els reportatges compenetradament. Els reporters no dubten a sortir fotografiats amb els personatges que entrevisten: no descriuen l’acció de la barrera estant, sinó que la coprotagonitzen.”
Josep M. Planes, a més de ser-ne el director, hi escriu alguns reportatges, en què confirma el seu estil periodístic innovador, amb un llenguatge viu i directe. Entre aquests destaca el treball “Una tarda a Martorell, amb Francesc Pujols i Josep Pla”, que apareix amb unes excel·lents il·lustracions i en què també l’acompanyen Josep Maria de Sagarra i Antoni López Llausàs
Alhora, Planes reuneix a “Imatges” firmes literàries de primer ordre: Domènec de Bellmunt, Rossend Llates, Màrius Aguilar, Carles Soldevila, Josep M. de Sagarra, Joaquim Vayreda, Irene Polo, etc. Segons Jordi Finestres, “Planes volia que el lector fos còmplice de la realitat cultural i social d’un temps i d’un espai, que no es limitava a Barcelona ni a Catalunya. El cosmopolitisme urbà i la internacionalitat d’alguns reportatges foren dues divises claus a Imatges”. Llastimosament, del setmanari només se’n publicaren 25 números.
Obres de teatre
A més del munt d’articles que va publicar a diaris i revistes, Josep Maria Planes va escriure narracions, contes i obres de teatre, i va traduir al català peces dels dramaturgs Lowen Brentano i Culton Curlser.
Al llarg de l’any 1930 estrena dues obres de teatre: L’home que s’havia de morir i Qui l’ha vist i qui el veu!. El 1932 n’estrena una altra: Un dinar fred. La darrera fou Amor, estrenada el gener del 1933.
Nits de Barcelona
El 1931 Planes publica el llibre Nits de Barcelona, editat per la Llibreria Catalònia, en què demostra les seves dots d’observador i gran coneixedor de la vida noctàmbula barcelonina. L’obra, prologada per Josep Maria de Sagarra i amb colofó de Carles Soldevila, és un compendi literari de 14 locals nocturns de la ciutat. En paraules de Jordi Finestes, “Els personatges, la música, les situacions i les anècdotes de cadascun d’aquests establiments són glossats amb la prosa preciosista, graciosa, àgil i acurada del periodista manresà”. Alguns crítics consideren que aquest és el millor treball literari de Planes. El que és segur és que és un magnífic retrat de la Barcelona d’aquell temps.
Director d’”El Be Negre”
Entre 1931 i el 1936 Josep Maria Planes funda i dirigeix “El Be Negre”, el setmanari humorístic que es convertiria en un referent d’una època i d’un determinat tipus de periodisme. “El Be Negre”, que prenia com a model un altre setmanari francès -el satíric “Le Canard Enchainé”-, amb els seus comentaris sarcàstics i les seves caricatures mordaces i desvergonyides, era capaç de satiritzar pràcticament sobre qualsevol tema, i molt especialment sobre alguns polítics determinats (Lerroux, Emiliano Iglesias, representants del grup “L’Opinió”, Pich i Pon, Jaume Aiguader…). El pistolerisme de la FAI, els escamots d’Estat Català i els representants més conspicus del nacionalisme espanyol també hi rebien de ple.
El polèmic setmanari fou objecte de crítiques, amenaces, censures, sancions i suspensions. Fins i tot la impremta va ser assaltada pel fill de l’alcalde Aiguader, acompanyat d’un escamot d’Estat Català. Josep M. Planes es va convertir en el blanc de totes les crítiques i, fins i tot, va ser agredit en més d’una ocasió. La FAI, que el va arribar a amenaçar de mort, sumava al seu plec de càrrecs contra el manresà –que, com veurem, ja tenia pels comentaris que Planes escrivia a “La Publicitat”- les seves referències al pistolerisme i a la denúncia de l’assassinat dels germans Badia que Planes també publicava en aquest setmanari. N’és un exemple l’article “Un assassinat i els seus misteris”, en què, per evidenciar el desinterès dels responsables de l’ordre públic per perseguir la FAI, posa en boca d’un d’ells que l’única FAI que coneix és la de la Federació Aeronàutica Internacional.
Cal també tenir en compte que l’organització anarcosindicalista estava convençuda que els escrits signats amb el pseudònim Peer Gynt que apareixien a “El Be Negre”, i que també carregaven contra el sindicat, eren de Planes, quan, en realitat, s’hi amagava la personalitat d’Eugeni Xammar.
A “El Be Negre” hi tornem a trobar, entre molts d’altres, Rossend Llates, Josep Maria de Sagarra, Just Cabot, Àngel Ferran i els il·lustradors Valentí Castanys, Francesc Fontanals, Jaume Passarell i Tísner. Tots ells es reunien els diumenges a la nit a l’Ateneu Barcelonès, que era el lloc de trobada dels redactors i dibuixants. Allà es decidien i es començaven a elaborar els continguts del setmanari, que apareixia cada dimecres.
“El Be Negre” fou suspès durant 15 dies després del Sis d’Octubre i entre els mesos de setembre del 1935 i gener de 1936. Planes, que tenia una ordre de detenció per no haver portat el setmanari a censura, va decidir aleshores anar a viure a París, una ciutat que el fascinava.
Cronista a “La Publicitat”
Entre 1930 i 1936 el periodista manresà escriu a “La Publicitat”, diari que havia adquirit el partit polític Acció Catalana, que n’havia catalanitzat la capçalera (inicialment era “La Publicidad”). El diari es convertí en el principal òrgan del catalanisme intel·lectual, amb col·laboracions dels més insignes escriptors.
Els primers anys, Planes hi féu la crítica de les estrenes teatrals. A partir de 1935 hi escriu el seu “Comentari” diari a la primera pàgina. Aquesta secció era una continuació de la que havien fet il·lustres literats com J.V. Foix, Josep Carner o Carles Soldevila (amb el seu cèlebre “Full de Dietari”). Com veurem, Planes hi expressa molt sovint –i d’una manera molt directa- la seva opinió política, afí a la línia editorialista del diari, vinculat a Acció Catalana Republicana. També hi tracta temes socials, culturals i esportius. El “Comentari” esdevé un termòmetre de la seva ideologia i pensament. És on millor podem conèixer com pensava Planes sobre tants temes de l’actualitat i quina era la premissa bàsica que el movia a actuar: la construcció d’una Catalunya nova, lliure i oberta a Europa. Així de clar ho manifestava arran de les eleccions de febrer de 1936: “per damunt de tot, m’interessa la dignitat i la llibertat de Catalunya… “.
Durant l’estada de Planes a París, entre setembre i desembre de 1935, es féu càrrec de la corresponsalia del diari i hi escriví cada dia l’apartat “Carta des de París”, sobre la situació política i social a França.
El gener de 1936 Planes es traslladà a Berlín, on romangué unes tres setmanes i on també escrigué diversos articles per a “La Publicitat”. D’entre aquests cal destacar “A dotze metres del Fürher”, en què relata la proximitat del dictador en un cinema on ell es trobava.
Model de periodisme esportiu
També cal destacar –i d’una manera molt especial- les dues sèries de cròniques de “La Volta Ciclista a Catalunya” (1935 i 1936), en què ell mateix es qualificà com a “turista literari”. Es tracta de textos realment antològics, que s’han convertit en un referent per al periodisme esportiu català. Resulta increïble la quantitat i varietat de registres que l’escriptor hi desplega, com també el domini que demostra tenir de l’idioma. Prenent la “Volta” com a excusa, Planes redacta autèntiques cròniques socials de l’època, que afortunadament ara podem conèixer en la seva integritat gràcies al recull que en va fer Jordi Finestres i que ha editat Proa (Barcelona, 2007).
“Els gàngsters de Barcelona”. La implacable denúncia contra la FAI
També és a “La Publicitat” on Planes escriurà els grans reportatges de periodisme d’investigació, d’entre els quals sobresurt la sèrie ”Els gàngsters de Barcelona” i “L’organització de l’anarquisme a Catalunya i a Espanya”, que li acabaran costant la vida.
Són dues sèries d’articles (un total de trenta) publicats per l’abril i el maig de 1934, sorgits d’un intents treball de recerca i investigació, que l’obligà, segons les seves pròpies paraules, “a entrar en relació directa amb alguns personatges del medi criminal de Barcelona”. Alguns confidents de l’organització li proporcionaren informacions molt valuoses.
En aquests articles Planes denuncia allò que ningú no s’havia atrevit a denunciar públicament: la criminalitat d’alguns elements de la FAI i l’estreta relació entre el sindicat anarquista i els atracadors. Tot i així, tenia molt d’interès a deixar clar que “No és veritat que la CNT i la FAI siguin unes associacions de gàngsters. En canvi, és veritat que els gàngsters han treballat per la FAI i la CNT”.
Dos anys més tard, el 28 d’abril de 1936, eren assassinats els germans Miquel i Josep Badia. Miquel era el cap de les Joventuts d’Estat Català; com a responsable dels serveis d’ordre públic de la Generalitat havia combatut durament el pistolerisme, fet que havia comportat que rebés diverses amenaces, especialment de la FAI.
Aquest assassinat, que va produir una gran commoció en la societat catalana, va indignar enormement el periodista manresà, que l’endemà mateix escrivia: “Mentre no se’ns demostri el contrari, hem de creure que a Miquel Badia l’han assassinat els que, des de fa dos anys, en públic i privat, l’amenaçaven de mort”. Aquestes declaracions van provocar una dura reacció del diari de la CNT “Solidaridad Obrera”, que convidava Planes a indicar els noms dels autors de l’assassinat.
Planes responia aquesta interpel·lació amb unes frases que han estat molt reproduïdes pel que representen de testimoniatge personal i d’honestedat professional, i pel seu dissortat to profètic: ”No sóc policia ni la meva feina és empaitar criminals. Sóc un periodista que jutjo i comento els fets que l’actualitat m’ofereix. Sóc un periodista que, potser cometo la imprudència de dir en veu alta el que el noranta per cent dels catalans diuen en veu baixa. Nombrosos amics se m’acostaren ahir per dir-me que aquesta franquesa em pot costar cara. Potser els que es donen per al·ludits pels meus articles sabran si aquest advertiment és fonamentat.”
Planes es trobava pràcticament sol com a denunciant d’aquests crims. Només Tísner, des de “La Rambla”, i Antoni Rovira i Virgili, des de “La Humanitat”, l’acompanyarien en la investigació i les acusacions contra -en aquest cas concret-, el Sindicat de Transports de la CNT, dominat per la FAI, responsable dels fets. Ningú més. Cap altre periodista. Cap altre mitjà. Tísner reconeix a la seves memòries el perill que comportava parlar obertament d’aquests fets: “sabíem que teníem teies enceses entre les mans…”
Planes desitjava de totes totes la desaparició del pistolerisme, especialment perquè considerava que era una plaga absolutament negativa per a Catalunya: “… això s’ha d’acabar. Està en joc la dignitat de la Catalunya autònoma…. és el catalanisme i res més que el catalanisme el que ha de dir: Prou!, a la criminalitat organitzada…”. I pel mateix motiu, en un dels seus últims articles, publicat el 12 de juliol, afirmava: “…és urgent, urgentíssim que tothom s’adoni de la necessitat de posar en marxa un gran moviment patriòtic que, recollint la justificada indignació popular, obligui els governants a posar un terme a l’actuació i a la impunitat dels terroristes. La indecisió, la prudència, l’habilitat”, en moments com aquests, són més que inútils: són suïcides. Si no fem la gran neteja en nom del catalanisme, vindran uns altres i la faran en nom de l’anticatalanisme.”
La pugna entre el portaveu de la CNT, “Solidaridad Obrera”, i Josep Maria Planes en relació a aquests fets es reproduiria el mes de juliol, quan l’escriptor manresà es rebel·là davant del fet que el cas de l’assassinat dels germans Badia es tanqués per falta de proves. El diari anarquista el dia 7 li arribà a dir que l’obligaria a “enmudecer”, si continuava per aquest camí de denúncia. Davant d’aquesta amenaça, el dia 9 Planes respongué: “la ‘Soli’ diu que si no rectifico “m’obligaran a emmudir”. Si no ho he entès malament, això és una amenaça de mort. No conec altra sistema “d’obligar-me” a emmudir.”
Un mes i mig després d’aquesta data, un escamot de la FAI emmudia per sempre més la veu i la paraula de Josep Maria Planes.
L’assassinat
El darrer article publicat de Josep Maria Planes va aparèixer el mateix 19 de juliol de 1936, quan s’havia produït –i fracassat- la revolta militar a Barcelona. Es titula “Nit de vetlla”. En aquell moment tan difícil, Planes, conseqüent amb les seves idees i amb tota la seva trajectòria, no té cap dubte sobre què cal fer: “El qui en aquestes hores greus no estigui d’una manera decidida al costat de la Generalitat, és un traïdor. Un traïdor al qual li exigirem comptes. Ara més que mai: Visca Catalunya! Visca la República!”.
Aquestes van ser les seves darreres paraules publicades. La revolució havia esclatat i Planes s’hagué d’amagar forçosament, ja que pel fet d’estar amenaçat de mort des de feia temps per la FAI, sabia que era una de les víctimes més buscades pels escamots, que s’havien fet amos del carrer. Aquelles dues sèries d’escrits sobre l’anarquisme i els articles sobre l’assassinat dels germans Badia l’havien convertit en objectiu prioritari de l’organització.
Aleshores el manresà se n’anà uns dies al mas les Planes, tal com recorden en una entrevista que reproduïm en aquest web el seu nebot i un masover. El periodista tornà a Barcelona, on s’amagà primer a casa del pintor Francesc Fontanals, i després en un pis del carrer de Muntaner, que li havia trobat Mercè Devesa, aleshores companya de Josep Maria de Sagarra, a qui Planes havia anat a demanar ajuda.
Del pis estant Planes va cometre l’enorme imprudència en aquells dies de sortir al balcó. Algú el devia veure i potser pensant que era un capellà amagat, el va denunciar. Un escamot el va anar a buscar. En arribar al pis, s’emportaren la sorpresa que no es tractava de cap capellà, sinó -ni més ni menys- de l’articulista que els havia denunciat i criticat insistentment i contundentment. El feren entrar al seu cotxe i a la carretera de l’Arrabassada li dispararen set trets de bala. Era el 24 d’agost de 1936. El seu amic Tísner va deixar escrit com va haver de reconèixer el seu cadàver a l’Hospital Clínic i Antoni Farreras com es va assabentar de la seva mort.
Planes es convertí en la primera víctima del periodisme català, víctima de la fermesa i integritat amb la qual exercia el periodisme d’investigació.
Catalanista i republicà
Políticament, Josep Maria Planes era un militant convençut d’Acció Catalana. I no se n’amagava pas: “…és reconfortant de poder treure el cap i respirar l’aire pur d’una assemblea de catalanistes, que per damunt de tot i de tothom posen l’ensenya sagrada del patriotisme”, afirmava comentant el primer congrés de les joventuts del partit.
Planes tenia unes fermes conviccions catalanistes i republicanes. És lògic, doncs, que visqués amb una gran eufòria i emoció la proclamació de la República. Així ho podem veure a l’article titulat “14 d’abril. Dietari d’un ciutadà”, que va publicar dos dies després d’aquest fet històric: “14 d’abril! Impossible de recollir en aquestes notes tota l’emoció profunda, tota la grandesa d’aquest dia inoblidable… Davant la magnitud emocional d’aquest moment cívic de la nostra vida, falla la ploma, falla la paraula”.
La defensa de la dignitat nacional de Catalunya és sempre present en els seus articles. Especialment il·lustratius són alguns dels seus escrits i declaracions realitzats el 1936. El mes de maig, per exemple, manifestava a Manresa: “L’autonomia ens planteja l’orgull, la il·lusió de poder contribuir a la creació d’aquesta Catalunya nova. Tot està per fer i aquesta és la nostra força”. I el mes de març, arran del retorn de Lluís Companys a la presidència de la Generalitat, escrivia: “Catalunya sencera, la Catalunya eterna, la d’ahir, la d’avui, la de demà, la de sempre, es dreça, en aquestes hores inoblidables, alta, digna, orgullosa, amb el cor amplament obert a l’esperança.” I encara hi afegia: “Hem d’estructurar la Generalitat. Del no-res hem de fer-ne sorgir tota una construcció de govern. Hem de crear un Estat, li hem de donar un estil i hem d’omplir-lo d’un contingut.”
Feia poc que s’havien fet les eleccions a Corts del 16 de febrer, en què dos grans blocs (dretes i esquerres) s’havien enfrontat duríssimament. Abans de la contesa electoral Planes escrivia, dia sí dia també, sobre la necessitat de votar pel Front d’Esquerres: “per damunt de tot, m’interessa la dignitat i la llibertat de Catalunya… Jo votaré les Esquerres perquè sé que votar les Esquerres és votar pel Catalanisme”. I encara: “Es tracta de saber si tenim categoria de poble, categoria de nació”. I atacava durament la Lliga per haver-se aliat amb els que ell considerava enemics de Catalunya: “El geni del senyor Cambó ha arribat a aquest punt de sensacional que un èxit de la Lliga en les pròximes eleccions seria interpretat pels diaris de tot el món com una derrota del Catalanisme“. I ho refermava dient: “Cap catalanista que tingui noció de la seva dignitat de patriota no pot concedir el seu vot als enemics de la pàtria”.
De fet, aquesta preocupació pel present i el futur del país és una constant en la trajectòria de Planes i es produeix, fins i tot, quan el gener de 1933 es va veure obligat a fer pública una carta a Francesc Macià –per qui sentia una especial admiració i estima- en protesta per l’actuació dels escamots d’Estat Català en contra d’ell i dels seus companys de professió. La seva preocupació no era estrictament pel que li pogués passar a ell: “aquestes violències podrien créixer, fer-se mútues, i dur la nostra Catalunya cap a una era de salvatgisme que mai no podeu consentir –em sembla- que es vulgui fer en nom i defensa vostres.”
Analista de primera línia, atent observador de l’actualitat internacional, Planes era capaç de deixar estupefactes els assistents a la conferència que pronuncià a Manresa el maig de 1936, en profetitzar: “Anem de cara a una guerra, és inevitable, això pot ésser dintre un temps més o menys llarg… A dues nacions pertoca defensar la civilització i són Anglaterra i França”. O també quan el mes de juny escrivia: “Així com un cop d’estat marxista ens portaria fatalment a una situació de força de tipus reaccionari, un cop d’estat feixista ens portaria a una situació de força de tipus exactament contrari.”
Denunciador a ultrança del feixisme internacional (“societats on l’individu no és res i no té altra missió que alimentar la màquina monstruosa de l’estat totalitari“), veia amb preocupació la possibilitat d’un cop d’estat militar a Espanya: “ningú no es pensi que una nova dictadura de dretes seria una ‘juerga’ andalusa com la de set anys del general de Jerez. Els exemples d’Itàlia i d’Alemanya conviden a la reflexió…”. I un mes i mig abans del cop d’estat, clamava perquè s’imposés el seny: “Davant del vent de follia que bufa a Espanya, Catalunya té el deure de posar a contribució tota la força del seu seny i la potència del seu patriotisme. Són en hores com aquestes que els homes de govern realment dignes d’aquest nom han de donar tota la mesura del seu valor.”
On hauria arribat?
19 de juliol de 1924-19 de juliol de 1936: dotze anys justos i intensos d’activitat periodística i literària. Com s’ha vist, la trajectòria de Josep Maria Planes fou espectacular: director de la revista “Imatges” als 23 anys, director d’”El Be Negre” als 24 anys i redactor -també des de molt jove- a la premsa més prestigiosa de l’època: “La Rambla”, “Mirador”, “La Publicitat”… Planes fou un mestre del periodisme d’investigació, del periodisme esportiu, de les cròniques de societat i un reputat analista de la política, la cultura i la societat del moment que li va tocar viure. Simbolitza la modernitat i la renovació periodística de l’edat d’or del periodisme català.
Amb tot el bagatge aconseguit en tan poc de temps, amb aquesta trajectòria meteòrica per les publicacions més importants del país, és lògic preguntar-se on hauria arribat si no hagués estat assassinat. Qualificat de formidable, imaginatiu, polifacètic, compromès, independent i intel·ligent i considerat un dels millors periodistes del segle XX, segurament Planes també hauria estat una de les plomes més brillants i versàtils de la literatura catalana contemporània.
Segurament, però, a Josep Maria Planes, més que passar a la posteritat amb alguna d’aquestes definicions o adjectius, li hauria plagut més fer-ho amb una que va escriure ell mateix: la d’un home “que no té altra ambició que ésser útil al seu país.”
(Podeu consultar més dades a l’apartat Cronologia)
Joaquim Aloy
(Setembre del 2007)
