No sé si sóc el més o el menys indicat per a parlar d’aquest Llibre Verd que dos estimats amics meus i compatricis, Vicenç Prat i Anselm Corrons, han publicat a Manresa. El primer l’ha escrit i el segon l’ha il·lustrat. I no dic que l’un l’ha escrit molt bé i l’altre l’ha il·lustrat encara millor, perquè no vull que de bon començament el lector imparcial tingui la sensació que el patriotisme local em cega. Amb aquestes coses, els manresans hi som molt mirats.
Si alguna característica pròpia tenim, és una mena de pudor, que no té res a veure amb la modèstia, que ens priva de lliurar-nos a certes expansions d’eufòria comarcal. Per exemple: els meus amics Prat i Corrons no m’han enviat cap exemplar del seu llibre, com jo tampoc els en vaig enviar cap quan, potser fa dos anys, també en vaig publicar un de llibre.
S’erraria el que considerés aquest tret del caràcter local com una possible tendència a la mala educació. No. La mala educació ens la reservem per ocasions més importants. El que passa és que, en general, creiem que els amics en som massa d’amics perquè, sense més ni més, els obliguem, en certa manera, a compartir les nostres febleses literàries.
Si els barcelonins hi reflexionen una mica, s’adonaran que en mig del brillant assalt de les comarques catalanes sobre Barcelona, el nom de Manresa i del Pla de Bages sona amb una grisor particular. Els empordanesos, els vigatans, els del Vallès, els tarragonins, els lleidatans, tenen un prestigi sòlid, colorit, que els destaca sense compliments. En canvi, els manresans -per culpa, potser, del nostre paisatge, tan modest- fem la viu-viu, sense piafar poc ni molt. Mancats de pintors que passegessin les gràcies del nostre país per les exposicions, faltats de literats que en contessin els seus mèrits i -si el meu amic Farreras i Duran no s’ha d’ofendre- diré que sense polítics que fessin brillar el nom de Manresa amb una resplendor singular, ens trobem, vulgues que no, obligats a traginar d’amagatotis el nostre orgull local.
Potser, aprofundint les qüestions, trobaríem en aquest peu forçat de discreció en què es mouen els manresans per Catalunya, l’explicació que un cert humor, la ironia i una por desesperada al ridícul siguin el refugi més planer, el tret més destacat del caràcter dels meus conciutadans.
Ens guardarem prou de dir si això és un mèrit o un defecte. en el pitjor dels casos es pot afirmar amb el cap ben alt que, potser, és una comoditat. Una de les poques comoditats que ens permetem els natius de la comarca més inconfortable de Catalunya
***
El lector ens perdonarà, segurament, aquesta petita excursió pel camp de la psicologia manresana. Però és que aquest Llibre Verd que motiva el present article, malgrat les seves aparences de banalitat, és un llibre tan profundament, tan sentidament manresà; hi batega d’una manera tan viva l’esperit de la Manresa del meu temps, que no hi hauria pas hagut manera -lectors parcials com som d’aquest llibre també parcial, segons confessió de l’autor- de separar la pura emoció ciutadana que el perfuma dels mèrits literaris que conté. El llibre, escrit amb una prosa que, si els qualificatius no estiguessin tan desacreditats, diríem que és àgil i nerviosa, no pretén altra cosa que explicar, sense cap mena de pretensió, la història de Manresa d’aquests darrers anys. Per les seves pàgines desfila tota la vida local -política, cultura, esport, indiferència- descrita d’una manera gens objectiva: una preocupació d’escepticisme humorístic per part de l’autor no arriba a treure del llibre un autèntic sabor racial. Sota la prosa seca, tallant a estones agressiva, de Vicenç Prat, batega una tendresa insubornable. Fet i fet, aquest llibre, que als ulls d’algun beneit pot semblar un pamflet, és escrit per un gran enamorat de la seva ciutat.
Altrament, el Llibre Verd té, al meu entendre, un positiu valor de document; anys a venir, els manresans amics de les recerques trobaran en aquesta obra un testimoni vivent de la Manresa de l’avant i post-dictadura, que inútilment cercarien en els documents freds i exactíssims de l’Arxiu municipal.
El que ja no sé és si per apreciar totes les gràcies del llibre, és indispensable el requisit que el lector sigui manresà. En el pròleg, el mateix autor apunta aquesta temença. El que puc assegurar és que si els lectors no manresans trobessin en Un Llibre Verd sols la meitat del plaer que jo he experimentat en llegir-lo, Vicenç Prat podria sentir-se orgullós de la seva obra.
