Josep Maria de Sagarra ha estat tretze dies justos per escriure la seva obra “Reina”, estrenada dissabte al teatre Nou. No sóc pas dels que creuen que l’obra estaria millor si el seu autor hi hagués treballat una mesada llarga. Sagarra, per damunt de tot, és un escriptor d’inspiració, i res més allunyat d’aquesta especialitat que el treball lent i minuciós de laboratori. Si fos possible que Sagarra dediqués un any seguit a polir una comèdia no crec pas que això ens garantís que aquesta obra fos millor que una altra que el mateix autor enllestís en quinze dies.
Els tretze dies de “Reina” han estat ben aprofitats. L’obra té una empenta i una volada lírica que aixeca el públic de les butaques. Sagarra, que ha fet moltes obres en vers, ha escrit molt poques obres poètiques. Aquesta és la meva modesta opinió. “Reina” ens sedueix perquè té de cap a cap una rara qualitat alada feta dels colors i dels perfums de la lírica més pura. Els seus personatges ens apareixen molt més de carn i ossos com més irreals i més fantàstics esdevenen. La seva teatralitat augmenta a mesura que deixen de tocar de peus a terra. Alguns d’aquests personatges diuen les coses més belles que s’han dit mai al teatre català.
Hi ha molta gent que creuen i escriuen que Sagarra no és un home de teatre. Diuen que li manca l’habilitat professional necessària per a presentar i desenrotllar una acció, o sigui que li falten les característiques més importants de l’autor dramàtic. Es dóna el cas paradoxal que l’únic escriptor de teatre que tenim que les empreses es disputen, que el públic segueix amb entusiasme i converteix en grans èxits la major part de les seves produccions, no és un “home de teatre”. En canvi, sembla que existeixen cinc o sis magnífics “homes de teatre”, més o menys desaprovats, això sí, per l’Acadèmia de ciències, però que, en canvi, no interessen el públic ni els empresaris.
Jo no sé si Sagarra és un home de teatre; el que sé és que ahir a la tarda els espectadors que omplien l’ampla sala del teatre Nou seguien la representació de “Reina” amb un interès i un entusiasme considerables: portats per la voluntat del poeta, ara ploraven, ara reien, i de tant en tant una enorme ovació interrompia l’acte. I bé: em penso que si l’art dramàtic és alguna cosa, aquesta cosa deu assemblar-se molt a l’atmosfera caldejada que respirava l’espectacle d’ahir a la tarda al teatre Nou.
Cal convenir que Sagarra fa un teatre a la seva manera, una mica fora del temps i de l’espai. Però el públic no es cansa de veure’l i, sobretot, de sentir-lo. Alguna explicació deu tenir, tot això. Jo la cercaria -ja jo he dit altres vegades- en la meravella del llenguatge sagarrià, tan brillant, tan sòlid, tan saborós. Un llenguatge que, dalt l’escenari, s’aguanta sol, com aquells magnífics vestits de seda de les dades de l’antigor, que es mantenien drets encara que no portessin cap persona dintre.
