Abans-d’ahir, a Manresa, va ésser agredit per tres desconeguts el que fins al 6 d’octubre fou alcalde popular de la ciutat, senyor Francesc Marcet. Els agressors se serviren, per a l’atemptat, d’una barra de ferro. L’ex-alcalde resultà ferit al cap, de consideració.
El senyor Marcet havia sortit de la presó de Barcelona, ara fa unes tres setmanes. És un home honest, bondadós, modest, intel·ligent; una de les persones que fan honor a la democràcia catalanista i republicana de Catalunya. Tot Manresa -dretes i esquerres- reconeix en ell un dels millors alcaldes que mai hagi tingut. Recordo que quan, amb motiu de l’enterrament del que fou Conseller de Governació Joan Selves i Carner, anàrem a Manresa amb l’amic Fermí Vergés. Aquest ens deia, després d’haver conegut i tractat per unes hores l’alcalde Marcet i els seus col·laboradors, que eren aquesta gent, tant del país, menestral i treballadora, arborats d’un patriotisme eficaç, antiliterari, i sense faramalles, els que a tot arreu representaven el suport més sòlid de la Catalunya republicana.
I bé: Francesc Marcet, personatge típic d’aquesta promoció catalaníssima, ha caigut ferit enmig d’un bassal de sang, en hora foscant, quan anava a entrar al seu domicili, una modesta botiga de llauner. No cal ésser gaire maliciosos per imaginar que aquesta agressió obeeix a mòbils polítics. Francesc Marcet, home de cor, no té, no pot tenir, enemics personals. No és al ciutadà particular a qui l’atemptat anava dirigit; a través d’ell les mans criminals volien atènyer la figura de l’alcalde popular, catalanista i republicà, de Manresa.
¿D’on surt aquest odi, fred, implacable, contra el catalanisme dels seus homes? ¿On és, de què viu, qui alimenta aquesta anti-Catalunya que tenim emboscada a casa mateix? No hi ha misteri: tots els coneixem. Són els mateixos d’ahir, d’avui i de sempre. Catalunya els porta enganxats al flanc com un símbol miserable de la imbecil·litat i de la tristesa humanes. Són menyspreables en ells i ho són molt més quan intenten bastir la seva buidor amb els draps dubtosos d’alguna idea que diuen pretendre servir. Sempre els trobareu a punt: sota les etiquetes aparentment més diverses, han servit ahir, avui i serviran demà l’ofensiva covarda de l’anti-Catalunya. Pobres idees, pobres doctrines, les quals s’han de valer d’un material humà semblant!
Deixem-los allà on són, colgats pel menyspreu de tot un poble. Només una cosa hem de tenir present: que mai cap catalanista ni en les hores més enfebrades de les lluites de partit, pretengui servir-se, encara que sigui circumstancialment, de la força que pugui representar aquest “clan” desraçat. És, aquesta, una qüestió d’honor. Catalunya, amb un gest de desdeny, ha de poder oferir, en tots els instants als seus enemics, la trista colla: “Aquí els teniu -els podrà dir-; aquí teniu les vostres tropes!”.
