Decidits a esbrinar fos com fos qui van ésser els assassins dels germans Badia, vàrem trobar que no hi havia res com preguntar en els centres oficials, perquè ells ens informessin i, en fecte, vàrem anar a trobar una alta personalitat del Govern.
Com el nom ja prou clarament indica, el trobàrem governant i en escoltar les nostres preguntes les acollí amb una gran amabilitat:
– Voldria només, ens advertí, que el meu nom no figurés per res en la vostra informació, no pas per no comprometre’m, sinó per no comprometre’m; però, a més, i també en certa manera, per no comprometre les recerques de la policia. Si hi esteu conformes, us ho diré tot.
– Tot?
– Tot.
– Doncs ja podeu començar
– Odio eterno a los romanos.
– Què dieu?
– És el jurament d’Aníbal segons la Història d’Espanya.
– Ah!; em pensava que era cosa dels abissinis.
– Bé, doncs. Voleu saber qui són els assassins? Doncs són els Galeones de Vigo.
– No
– Us ho asseguro; les causes són profundes, no m’ho negareu; en els Galeones de Vigo trobeu precisament aquesta profunditat. Ara, els executors…
– Ah!, ja ho deia jo que els executors no podien ésser els Galeones.
– Els executors, us vàreu fixar que eren dos i que semblaven dues feres?
– Sí
– Doncs, això ens indica qui eren: els Dos Leones.
– M’esvereu!
– Però encara hi ha més. Els Dos Leones es dediquen en temps normal a la ferreteria.
– Ah!, ja sé, en Puig i Ferreter…
– No aneu per camins de França. La ferreteria és metal·lúrgica. I fixeu-vos-hi, la metal·lúrgia no és més que un subterfugi; no és metal·lúrgia; és metalitúrgia.
– Aah, metalitúrgia! Això vol dir que s’hi han ficat els capellans! Ja deia jo… Quin món! Això s’acaba.
– Sí, estem en els darrers dies?
– Sí, encara no ho entén? En els darrers dies de Pompeia.
– Vol dir?
– Sí, home, sí; en els darrers dies de Pompeia. No hi veu la mà dels frares de Pompeia?
– Home, no hi havia atinat; jo hauria pensat més aviat en els de Montserrat. Això de la litúrgia…
– Però, per què no ho deia abans? Mare de Déu, no haver-hi pensat!
La personalitat amb qui parlàvem agafà el telèfon i es féu posar en comunicació amb el senyor Caselles. Com que era al cinema, li posaren tot seguit:
– Escolteu, Caselles.
– Què?
– Que escolteu!
– Ah, sí; una escolta. Ja va. Quants homes?
– Que escolteu!!! Em sentiu?
– No cridi tant, home de Déu; és clar que el sento. Si crida d’aquesta manera es pensaran que em renyen. Digui.
– He tingut una confidència que em diu que els frares de Montserrat…
– Els de Montserrat també? Ja deia jo! Descuideu que tot seguit hi envio una parella; dos xicots que no hi han estat mai i en tenien ganes. Es veu que tenien una intuïció; l’instint policíac fa miracles. Quantes en voleu?
– De què?
– De medalles, naturalment.
El nostre interviuat penjà violentament l’auricular; el de l’altra banda devia sentir-ho.
– Si no ho fas així, digué la personalitat, no et respecten. Bé, ja està. I gràcies per la informació.
– Escolti, escolti; tot això que m’ha dit està molt bé; té una lògica irrebatible però, vol dir…?
– Que si vull dir? miri; hi ha detinguts i quan hi ha detinguts… Però, és que, a més, hi ha armes. Els Galeones de Vigo tenien canons; i or! Molt or, que molt m’estranyaria que fos rus; i els Dos Leones bateries senceres! I, no diguem a Pompeia, que allò era un volcà.
– Però, vol dir que la Fai…
– La Fai? Qui és la Fai? Ah, sí! però home de Déu! És clar que varen anar a l’ajuntament i els varen donar un lonx. Però per dolent que fos no justificaria una venjança d’aquestes proporcions. Els de la Fai volen més alt.
– Sí, amb dinamita.
– Tiri, home tiri; qui li ho ha dit?
– Ja li han pres el pèl. Volen amb avions!
– Amb avions?
– I doncs, amb què vol que voli la Federació Aeronàutica Internacional? Quina manera de comprometre el bon nom de la ciutat amb les seves acusacions. Vagi, home, vagi, i que Déu el faci bo i l’il·lumini.
