Com un eco tràgic als articles que s’han publicat aquests darrers dies sobre el terrorisme barceloní, ahir al matí moria assassinat el gerent d’una fàbrica i era ferit greument un nebot seu que l’acompanyava. Tal com podreu llegir-ho en una altra banda d’aquesta edició, es tracta d’un crim amb totes les característiques dels atemptats anomenats “socials”. És l’assassinat calculat fredament i executat amb la precisió a què ens tenen acostumats aquests professionals de la pistola que Barcelona i Catalunya sembla que no s’acaben de decidir a liquidar.
Naturalment, la fàbrica de la qual era gerent la víctima del crim d’ahir tenia un conflicte pendent amb la Confederació Nacional del Treball. Una qüestió d’acomiadaments, que dura des de fa tres anys. Ara ha caigut assassinat el representant d’una de les parts litigants, i suposem que demà passat, un cop efectuat l’enterrament de la víctima i un cop els assassins s’hagin netejat la sang de les mans, els delegats de la C.N.T. i de la F.A.I. podran continuar les deliberacions com si tal cosa. I seguirà sortint la “Soli”, que parlarà de “la muerte por unos desconocidos” del senyor Mitchell, i el país sencer tindrà la impressió, una vegada més, que l’assassinat pur i simple és acceptat com a argument dialèctic quan de conflictes “socials” es tracta.
¿Ha de durar gaire aquesta burla tràgica? ¿Ha de durar gaire que els pistolers professionals s’aixopluguin en organitzacions tolerades per les autoritats, que disposin d’òrgans en la premsa, que es permeti fer públicament la propaganda d’una “ideologia” que no té altra missió que treballar pel crim i el desordre? ¿Fins quan la societat està condemnada a conviure amb aquest munt de folls i d’assassins?
Ahir, el Comissari General d’Ordre Públic parlava amb els periodistes i els deia que un crim realitzat com el que ha costat la vida al senyor Mitchell és impossible d’evitar.
Perdoni, senyor Escofet. L’execució material del crim, potser sí que és impossible d’evitar, però, en canvi, no és impossible que la policia sàpiga qui són, com són, on viuen i com viuen aquestes quantes dotzenes de pistolers que infecten la ciutat. És impossible evitar que es disparin uns trets, però no és impossible tenir acorralada la púrria de Barcelona en un carreró sense sortida; no és impossible tenir controlats llurs passos i llurs gestos fins al darrer extrem.
Se’m pot contestar que amb l’acció preventiva de la policia no n’hi ha prou. Evidentment, no n’hi ha prou, sense una estreta col·laboració amb la Justícia. I quan hom veu que fa quatre dies s’acaben de posar graciosament en llibertat uns homes sobre els quals pesaven sospites gravíssimes per l’assassinat dels germans Badia, quan hom veu que abans d’ahir el Tribunal condemnava a QUATRE MESOS D’ARREST tres dels atracadors de l'”Or del Rin”, fet que costà la vida a un ciutadà, quan hom veu una Justícia inoperant, dilatòria, mediatitzada no sabem per què, n’hi ha realment, per desesperar de tot.
¿En el Parlament de Catalunya no s’aixecarà una veu autoritzada que cridi ben alt la indignació del país davant d’aquest escàndol?
