Després d’haver estar rebutjat per tots els seus amics, còmplices i aliats de tot Espanya, el senyor Alejandro Lerroux Garcia va en candidatura per Barcelona. La Lliga reserva a la capital de Catalunya la vergonya d’elegir diputat l’heroi de l’estraperlo. El que no han volgut fer Gil Robles, Goicoechea, ni Calvo Sotelo, això és, presentar-se en públic de bracet amb aquest tristíssim personatge, el senyor Cambó ho acompleix d’un cor alegre i té l’aplom de dir als catalanistes de Sabadell que esborrar el nom de Lerroux de la candidatura seria una indignitat.
Una indignitat! Prat de la Riba tenia per un honor no haver volgut mai estrènyer la mà de l’emperador del Paral·lel. Si Prat de la Riba fos viu avui dia i mantingués el seu gest de dignitat, Cambó li diria que està a les ordres de Moscou.
Perquè hem arribat a un punt que, segons la Lliga, els catalanistes que no volen renegar dels seus ideals de tota la vida no són altra cosa que uns mandataris del comunisme. I bé: jo no tinc necessitat de rebre cap instrucció de Stalin per a saber que, per damunt de tot, m’interessa la dignitat i la llibertat de Catalunya. No em calen ordres de Moscou per a posar tot el meu esforç en l’obra de reconquistar l’Estatut, per a treure de les presons els milers de catalans que sofreixen condemna. Per això votaré íntegra la candidatura del Front d’Esquerres, perquè sé que cap dels partits que el formen no s’oposa a l’amnistia, a l’anul·lació de la llei del 2 de gener, a la restitució de l’autonomia. Jo votaré les Esquerres perquè sé que votar les Esquerres és votar pel Catalanisme.
A part d’això, de moment, no m’interessen res més. Veig a l’altra banda, confosos en l’escandalós conglomerat del “Front d’Ordre”, els enemics de sempre de la meva pàtria, veig els que han saquejat l’Ajuntament de Barcelona, veig els que han convertit el govern de la República en una immensa timba de trenta i quaranta, veig els que en els seus mítings criden “¡A por Cataluña!” “¿Com voleu que la tria sigui dubtosa?
Mai com ara s’ha lluitat per una idea. Els que volen embrutar, amb històries per a espantar les criatures, el magnífic redreçament nacional que es prepara, que palpita en el fons d’aquesta massa de catalans vexats i adolorits, compleixen una feina menyspreable. Si la por que entre els quaranta-un diputats catalans surtin elegits dos comunistes hagués de provocar la victòria de la Traïció i de l’Estraperlo, jo em sentiria avergonyit de la meva terra. ¿Amb quina cara podria presentar-se davant del món un poble que, pel pànic grotesc d’unes ordres de Moscou, deixava en les presons el Govern legítim del seu país i tants milers de germans de pàtria?
