– El teatre és fet per distreure la gent. Ha de fer riure o ha de fer plorar, però ha de distreure.
Així ens parlava, no fa pas molt temps, Santiago Rossinyol. I en aquestes paraules trobem condensat tot l’esperit i la intenció de l’obra teatral del popular escriptor. Teatre per distreure, és a dir: teatre primari. I entengui’s bé que no volem donar a aquesta paraula “primari” cap sentit pejoratiu.
Aquesta teoria dramàtica, que Rossinyol ha seguit sempre fidelment, tenia l’avantatge enorme que, automàticament, les seves obres agafaven aquella comunicació directa amb el públic, amb el gran públic, que és la clau de l’èxit. Difícilment podia produir-se mai un malentès entre l’espectador i els personatges d’En Rossinyol. Aquests eren molt clars, molt nets de línies. Deien el que volien dir, i prou. I el públic els entenia de seguida, els estimava, se’ls feia seus. Ni aquells artistes inflamats i somiatruites que Rossinyol es complaia a posar a les taules com un símbol vivent d’esperit de superació, eren uns estranys per a l’espectador de bona fe. El públic, el bon públic, endevinava que dessota d’aquells discursos abrandats i plens de vaguetats, hi havia l’element noble i heroic que toca de dret les fibres del cor de la multitud.
Rossinyol podia estar més o menys afortunat en escriure les seves obres, però rarament s’equivocava pel que fa referència a l’efecte directe sobre el públic. És aquí on es veu clar el seu instint extraordinari d’home de teatre. Aquest instint, que li fallava ben rarament, l’havia de dur fatalment pels camins, tan amables i perillosos a la vegada, de la facilitat. Repasseu la seva llarga producció i seran ben poques les vegades que descobrireu el plec de l’esforç, el problema, la situació, resoltes a còpia de treball i de paciència. La prosa dramàtica d’aquest home llisca planera, somrient, sense els sotracs de les mitges voltes i dels problemes a vèncer. Per això, els seus personatges donaven gairebé sempre una sensació brillant d’humanitat, de veritat. I, en molts dels casos, eren la lluminositat de les paraules, la frescor del seu llenguatge tan viu el que feien semblar homes de carn i ossos uns personatges que, observats amb un cert rigor, s’hauria vist que no eren pas molt rics en psicologia.
Rossinyol -s’ha dit i repetit- és l’home d’una època. Generalment, quan es dedica aquest compliment a algú, les paraules agafen, més que una intenció d’homenatge, un sentit de llicenciament. Rossinyol és, sense cap mena de dubtes, l’home d’una època, i per parlar ben clar, direm que és l’home d’una època que ja ha passat. Ara bé: si mirem el panorama actual del nostre teatre, no hi sabem trobar l’home que representi no ja la superació, sinó tan sols l’equivalent del que significa per a l’escena d’aquest país l’obra rossinyoliana.
Pel nostre gust, el teatre còmic de Rossinyol és molt superior als seus drames i a les seves comèdies sentimentals. Allà on apareix ben clara l’originalitat, el temperament d’aquest escriptor tan ben dotat, és en les seves obres francament humorístiques. El bon, l’autèntic Rossinyol, és el dels sainets i el de les farses. Aquí, tot l’instint, tota la força creadora de l’artista es projecta lliurement, sense traves de cap mena. Aquí hi trobem l’artista original i, a voltes, genial i tot. En canvi, l’atmosfera sentimental dels seus drames porta el segell uniforme de l’època. Un sentimentalisme que participa de la pintura, de la política, una mica de tot el que el volta. Ja no és el Rossinyol que irradia la pròpia lluminositat, sinó el Rossinyol que reflecteix les llums exteriors.
En aquestes hores tristes per al nostre país, es pot dir que Catalunya acaba de perdre el seu primer autor còmic
