Altra vegada, vulgui’s o no, el plet autonòmic de Catalunya torna a trobar-se lligat amb el plet general de les esquerres espanyoles. Els senyors de la Lliga podran fer les cabrioles que calguin, però ja faran el favor de dir-nos en quin indret d’Espanya el simple esment del nom de Catalunya –exactament: de la Catalunya catalanista- desperti la tempesta d’entusiasme que acollí l’al·lusió a la nostra terra que féu el senyor Manuel Azaña en el memorable acte de València. El nom de Catalunya ha proporcionat grans èxits oratoris en els mítings de les dretes espanyoles: pregunteu-ho a Gil Robles, a Royo Villanova, a Goicoechea, a Calvo Sotelo. Cal ben poca inspiració per comprendre quina mena d’emocions suscitaven aquests senyors en ocupar-se dels catalans. Ha calgut, però, que fos el líder de les esquerres espanyoles el que parlés de Catalunya perquè una immensa multitud composta de gent vinguda de totes les bandes de la Península dediqués al nostre país un homenatge que ens ha de satisfer i d’enorgullir.
Aquest fet, tan clar, tan indiscutible, col·loca en una situació dramàtica els catalanistes que, sotmesos a una disciplina de partit, suporten la trista obligació de laborar, de lluitar contra els amics i els aliats naturals de Catalunya. El senyor Cambó ha al·ludit alguna vegada aquesta indestructible realitat. No fa pas moltes setmanes que, en un acte públic, s’adreçava a les dretes espanyoles i els deia: “No ens abandoneu; ajudeu-nos a demostrar als catalans que no és solament de les esquerres de les quals poden esperar una actitud de generositat i de comprensió!”. La crida no ha tingut cap mena d’eficàcia. Les dretes espanyoles s’han preocupat ben poc de donar al senyor Cambó i els seus amics la possibilitat de situar-los en una posició airosa dintre la política interior de Catalunya. Per fer un favor a la Lliga, no han volgut desmentir –naturalment!- un dels postulats més sòlids amb què compten per mantenir llur força dintre Espanya. I la Lliga ha quedat una vegada més al descobert i obligada a oferir en públic la seva impotència per prestar cap servei a la causa de Catalunya. No ha aconseguit que els seus amics i aliats naturals dintre d’Espanya deixessin d’ésser també els enemics naturals del Catalanisme.
Servirà d’alguna cosa, aquesta lliçó? Portem quatre anys de República i hem passat per situacions ben diverses. Els veritables catalanistes no tenen ja cap excusa per ignorar a quina banda estan els que ens poden i ens volen ajudar. Cap patriota autèntic no pot presentar una excusa valable per rebutjar i combatre aquest moviment espanyol, que resumeix la figura i el nom de Manuel Azaña. Fins fa alguns mesos, el Catalanisme podia cultivar la il·lusió de jugar la seva carta en dues taules diferents. Ara ja no. Els fets, amb la seva força brutal, s’han imposat a les teories. Girar-se contra les esquerres és, purament i simplement, girar-se contra Catalunya.
