Quan els adversaris, o simplement els comentaristes no simpatitzants, han dit que els catalans no teníem capacitat de governants, la indignació ha estat general en el país i hom ha tingut ocasió de dir, en les converses i en els diaris , unes frases inflamades.

Heus ací que ara ens trobem davant de l’Estatut de Catalunya i que el tema de la incapacitat dels catalans per a governar-se torna a plantejar-se amb més franquesa que mai. La gent d’ordre veu amb simpatia o, si no, amb benevolència, la carta de les nostres llibertats: hom està conforme que tinguem la Hisenda, l’Ensenyament, les Obres Públiques, però…

Però, hi ha el problema de l’ordre públic. Les forces vives del país no dissimulen la seva alarma o, si voleu, l’angúnia, davant la possibilitat que el manteniment de l’ordre sigui encomanat a mans catalanes. Les forces vives consideren els homes del seu país capaços de legislar i administrar sobre totes les matèries, però aquesta confiança s’esvaeix quan es tracta de mantenir les funcions d’autoritat. I no cal dir com aquesta lamentable falla de sentit polític i patriòtic és fomentada i aprofitada pels senyors de Madrid interessats a posar bastons a les rodes del nostre Estatut.

Per això és particularment interessant de remarcar la manera com el públic, selectíssim, de l’Ateneu, va rebre les paraules del senyor Amadeu Hurtado, quan, en la seva conferència del dimarts, va plantejar clarament el problema: “Si no tenim l’ordre públic, no tenim autonomia.” Exactament. Si a cada conflicte que se’ns presenti, les nostres forces vives han d’anar a Madrid a pidolar protecció, on és la nostra autonomia? On és la nostra llibertat?

El públic de l’Ateneu va copsar tot el valor de la qüestió, que és allà on rau, fonamentalment, el catalanisme. I va tributar, a peu dret, una ovació clamorosa al conferenciant.

Cal que reflexionin sobre aquest punt tots els catalans. Si no tenim confiança en les dots de govern de la gent del nostre país -que això és, i no res més, dubtar de la nostra capacitat d’exercir funcions d’autoritat- en nom de què demanem l’autonomia?

És en aquest fragment de la conferència del senyor Hurtado on l’aspecte essencialment catalanista de l’eficàcia de l’Estatut es presenta amb tota la seva nuesa. És, per dir-ho amb unes altres paraules, la pedra de toc que posa a prova la sensibilitat, la percepció política del nostre poble. Si davant del fet transcendental de l’ordre públic comencem per declarar implícitament la nostra feblesa, la nostra por davant la responsabilitat del poder, com queden, on van a parar totes les batalles, totes les campanyes de la història gloriosa del catalanisme?

Una de dues: o els catalans som capaços de governar-nos, i en aquest cas ho podem fer íntegrament, o no en som capaços, i, aleshores, més val no pensar en autonomies i resignar-se beatament que els anys i la història ens canviïn la pell.