Ni una sola persona ben nascuda deixarà de sentir en aquests moments la indignació i la vergonya que provoquen els dos assassinats perpetrats a Madrid en la nit del diumenge al dilluns. Aquests crims, que són, de moment, els darrers d’una llarga sèrie que dura des de fa alguns mesos, impressionen tant pel drama cru, descarnat, d’un home indefens mort miserablement a trets, com per la transcendència política que els dóna la significació de les víctimes.
Quan un govern creu complir la seva missió dedicant una atenció consternada a la caça de l’home organitzada en ple carrer, quan no hi ha més llei que la de l’audàcia, quan la justícia no funciona, quan la impunitat està a l’ordre del dia, el natural és que esdevinguin fets com els que ara tothom lamenta. La gravetat de la situació prové, més que dels crims en si, de l’atmosfera, del clima polític que els fa possibles.
Causes de tot això? Una de sola: la manca d’autoritat.
Sembla que els homes responsables no es volen adonar de la transcendència històrica dels moments que estem vivint. L’error començà ja el mateix 14 d’abril de 1931, però aleshores era mig perdonable, perquè la República agafà desprevingut tothom. El que ja no t´excusa és el que ve succeint des del 16 de febrer. Els republicans tenien i tenen el deure de saber què volen. Però no n’hi ha prou amb les bones intencions: cal comptar amb la realitat. I quan es compta amb la realitat, té tanta importància saber què es vol fer com la manera de poder-ho fer. Quan vaig veure que l’endemà mateix del triomf electoral del Front Popular els ministres republicans estaven preocupadíssims per trobar la fórmula jurídica que els permetés posar en llibertat els presos polítics, em va semblar que altra vegada s’havien equivocat: es pensaven, simplement, haver guanyat unes eleccions, i el que havia triomfat era una Revolució.
Quan hi ha autoritat, quan hi ha un govern que governi, el terrorisme, l’anarquia, no tenen possibilitat d’existència. Però per a governar no es poden escamotejar els problemes: cal resoldre’ls. Aquestes solucions “hàbils”, destinades a ajornar indefinidament la solució de les qüestions vives, són bones en època de calma i de tranquil·litat. En moments com els actuals, no, perquè aleshores els governants cauen fatalment, víctimes de llur feblesa i de llur indecisió. I el més trist del cas és que amb aquesta caiguda poden arrossegar les il·lusions i les esperances de tot un poble.
