Enguany, la Volta a Catalunya no acaba de trobar la seva embocadura. És una Volta feta a mesura de Cañardo i muntada amb l’esperança general que sigui ell el que la guanyi. El primer que ho desitja és el públic, que de cap a cap de la ruta no fa altra cosa que demanar notícies d’En “Mariano” i aplaudir-lo i animar-lo tan bon punt el reconeixen entre el grup de corredors. A cada poble les primeres cerveses, els primers sandvitxos, les primeres gasoses són per En Cañardo; però enguany el nostre amic no està en condicions d’interpretar satisfactòriament els bons desigs del país. Diumenge va tenir quatre avaries de màquina, i, pitjor que això, no li van quedar ganes de superar aquesta desgràcia fent un va-i-tot. Resum: va arribar a Girona amb setze minuts de retard sobre un gran nombre de corredors, entre els quals es trobaven els belgues, aquest diantre de belgues que sense ésser res de l’altre món s’han fet amos de la cursa gràcies a l’harmonia i a l’esperit d’equip amb què es comporten. Els d’ací són partidaris de la iniciativa individual, de l’acció directa, està demostrat que aquesta mena de ciclisme llibertari no dóna bons resultats.
Ahir, a l’arribada de Figueres, Esquerra i Cañardo tingueren una escena no menys pública que violenta. El basc feia uns grans crits perquè el seu company no l’havia volgut esperar a la baixada de Perafita. Cañardo li responia que el dia abans, quan ell es va quedar clavat a la carretera, no va venir ningú a ajudar-lo. Tots dos tenien raó, i això que tots dos són del mateix equip.
Poca estona després Cañardo ens deia:
– No sé què em passa. No “marxo” bé.
– Et fa mal alguna cosa?
– No, “no marxo” bé. Vet-ací.
Si Cañardo no marxa bé, la Volta, des del punt de vista espectacular, tampoc no hi marxarà gaire.
***
Ahir va ésser l’etapa de la pluja. Des de Girona fins a Figueres l’aigua que ja havia començat a caure diumenge al vespre, no va parar un instant. La pluja té l’avantatge que elimina la pols, però, en canvi, crea aquest nou encís de la ruta que se’n diu fang.
Quan sortiren de Girona a les set del matí (¡Quines hores d’anar pel món!), els asos -una quinzena de privilegiats- portaven impermeable, però tots els altres anaven vestits com sempre amb els llampants jerseis de cotó, una peça de roba que no és pas la més indicada per a resistir la mullena. Decididament, el ciclisme no és un esport de rics.
Per als qui es miren aquesta prova amb uns ulls humans, vull dir sense aquella mena de rigidesa sectària dels esportius, aquella sortida sota la cortina d’aigua que queia sense parar tenia un punt de pèrfid i de trist.
Si als nombrosos gironins que s’han llevat per presenciar aquest espectacle els haguessin dit que aquells homes estaven obligats, com una mena de forçats, a fer 160 quilòmetres sota la pluja i entremig del fang, segurament que hi hauria hagut un motí i el poble s’hauria rebel·lat contra tanta injustícia. Ara, en canvi, com que es tractava de ciclistes, ningú no hi tenia res a dir.
Quan la caravana s’ha posat en marxa, un home, vestit amb un jersei virolat, el pantaló curt i amb la màquina als dits, s’ha quedat sol al mig del carrer. Les llàgrimes li queixen cara avall. ¿Sabeu per què plorava? Perquè com que diumenge es va classificar fora del temps reglamentari, ahir no li van permetre de sortir amb els seus companys.
Ahir al matí, sota la pluja, la finor del paisatge empordanès s’enriquia amb un joc de colors suaus i ponderats d’una elegància única. No era aquell Empordà luxuriant de les belles estampes literàries, sinó un paisatge gras, abundant, delicat, amb una gràcia infinita. Sobre la carretera l’espectacle canviava. Els corredors, convertits en una estàtua vivent de fang, es retallaven sobre el verd horitzó com unes figuretes de pessebre abans d’ésser cuites. No obstant, a tots els pobles els paraigües dels entusiastes han fet acte de presència. La pluja no ha espantat ningú, però la gent contemplava el pas dels ciclistes amb un aire consternat; les dones, sobretot, els miraven com qui veia passar un enterrament. De totes les boques sortia la mateixa exclamació: Pobrets! ¡Quina pena fan!
Realment, feien molta pena. a la pujada del Perafita, el lloc més dificultós del recorregut, la pluja s’ha posat a caure amb una violència que, si se’ns permet dialogar amb els elements, direm que hem trobat exagerada. Ha estat en aquest instant, precisament que a dos xicots de Mallorca, modestos corredors, se’ls ha acudit escapar-se, han arribat sols fins al cim i solets s’han llançat costes avall cap al Port de la Selva. Ha estat un esforç brillant, però inútil. Abans d’arribar a Llançà, l’escamot davanter ja els havia aconseguit,i han hagut d’escoltar les imprecacions de tots els asos, als quals la imprudència d’aquells inexperts havia espatllat les oracions. Un dels mallorquins ha dit:
– Havia promès a la xicota que arribaria sol a Figueres…
Són aquesta mena de rams de flors, bruts de fang i a vegades bruts de sang, els que els ciclistes solen oferir a les persones que estimen.
***
Sense fer cas de la pluja, Figueres, capital de l’Empordà, somriure de Catalunya, la flor al trau del nostre país, ha rebut els corredors amb la millor gràcia d’aquest món. A la tarda, hi ha hagut un ball al Casino Menestral, mentre a la Rambla, plena de passejants indiferents al mal temps, una banda militar interpretava allò que se sol dir el més escollit del seu repertori. Honor als forasters. Com que les noies han sortit al carrer, hem tingut la impressió, malgrat la pluja, que havia sortit el sol.
