L’adveniment de la República obre un període de llibertat del qual és d’esperar que es beneficiarà també el cinema. Un exemple d’això el tenim amb la represa d’El creuer Potemkin, que actualment obté al Cinema Catalunya el mateix èxit extraordinari que l’acompanyà en les comptades representacions que el govern civil de la monarquia en va permetre al Tívoli, ara fa uns mesos. Per la seva banda, al Coliseum anuncien el film de Jannings La darrera ordre, l’estrena del qual fou prohibida, ara fa dos anys. És de creure que, seguint aquesta tònica, finalment tindrem ocasió d’admirar la majoria de films que la censura ens ha privat de veure. Aquesta circumstància, entre altres avantatges ens oferirà el de poder demostrar públicament fins a quin punt arribava l’estupidesa, la incomprensió i l’analfabetisme de les persones encarregades d’exercir la censura cinematogràfica.

***

Arribats a aquest punt, ha arribat l’hora de plantejar amb tota claredat el problema de la censura en els films. Cal esperar del nou ordre de coses establerts que ni per un moment més tolerarà el sistema de censura que hem patit fins ara. Per si la censura no fos ja de per si una cosa prou odiosa, a Barcelona ens trobem amb l’agreujant que les persones que l’exercien no han fet res més que demostrar la manca més elemental d’intel·ligència. D’aquesta manera hem vist trossejats i estrafets una sèrie de films. Perquè la censura no en tenia prou amb tallar els trossos que li semblaven suspectes; a més a més, s’entretenia a canviar el sentit dels films i fins la identitat dels personatges. En la versió cinematogràfica de la famosa novel·la de Stendhal, El Roig i el Negre, la censura barcelonina va considerar convenient presentar Mme. de Renal com la neboda i no la muller; en el Potemkin, l’alegria dels mariners revolucionaris en veure que els seus companys dels altres vaixells feien causa comú amb ells, era presentada com l’alegria natural perquè el tsar els perdonava…

Podríem citar mil exemples reveladors del cretinisme de la censura cinematogràfica. Hom va arribar fins a tallar el fragment d’un film en el qual hi havia un minyó que lliscava per la barana d’una escala, perquè, segons sembla, l’escena podia constituir un mal exemple pels infants que tenen una  barana a la seva disposició.

Aquest criteri de portera es pot dir que resumeix i simbolitza tota la tasca d’aquests burots de la moral i del patriotisme (!) que tenien, i no sabem si encara tenen, a les seves mans, la censura cinematogràfica. És d’esperar, com dèiem, que el nou ordre de coses posarà un límit a aquesta disbauxa d’analfabetisme. Si la censura es considera indispensable, almenys que sigui encarregada a gent responsable i intel·ligent. És el mínim que es pot exigir.

***

Ja que en el present article parlem de les relacions de la política i el cinema, val la pena d’aprofitar l’ocasió que el tema ens ofereix per dir quatre coses sobre l’atenció que les nostres editores de films han dedicat als darrers fets polítics.

En la secció d’actualitats dels cinemes de Barcelona hem vist tres mostres diferents del partit que han tret els cameramen del país de la proclamació de la República. Ben mirat, de Repúbliques no se’n proclamen cada dia i tot fa preveure que valia la pena de dedicar una mica d’atenció a aquests documentals d’un valor històric tan alt. Doncs bé; si ens hem de referir a les proves que hem vist, sols hi ha la labor del cameraman de la Paramount a Madrid que sigui mitjanament acceptable. Almenys, la fotografia és clara, el film és sonor i hom pot sentir la veu d’Alcalà Zamora i d’Indalecio Prieto.

En canvi, els que s’han encarregat de filmar aquests moments històrics de Barcelona s’han oblidat que existia un invent que feia que el cinema ja no fos mut. Fa pena de pensar que s’ha perdut l’ocasió d’enregistrar els crits de la multitud, els parlaments d’En Macià i dels altres capdavanters del moviment. Imagineu-vos el valor extraordinari que, temps a venir, tindria aquest documental històric. I fa més pena, sobretot, quan veiem en totes les revistes d’actualitats una bona fotografia i una bona sonorització dels fets més banals. A Barcelona no ha estat possible que la proclamació de la República fos servida cinematogràficament amb la mateix perfecció que cada setmana veiem dedicada, per exemple, a la manera de fabricar paners a la Indoxina o a la inauguració d’algun congrés agrícola per un obscur sots-secretari del govern belga.

Fins la tronadeta rua de carnaval barcelonina va merèixer els honors d’una actualitat parlant, i un esdeveniment de molta més envergadura no ha pogut tenir el mateix tracte.