Ja és curiós que l’únic diari que -llevat de “La Rambla” i “La Humanitat”- ha considerat interessant parlar de la qüestió terrorista i, concretament, del nou aspecte que ha agafat aquest afer després de la intervenció de la “Soli”, hagi estat “El Correo Catalán”. I, el més bonic del cas, és que el diari carlí, representant de l’ultra dreta, s’hagi decidit a trencar el silenci general per sortir en defensa dels defensors dels terroristes.
Repetim-ho: igual com quan la “Soli” ens amenaçava de mort, tampoc no ens sorprèn gens que els carlins surtin en defensa de la “Soli”. El que sobta és veure com uns i altres, d’una manera que hauríem de qualificar d’inconscient, mostren les cartes, ensenyen el joc. El polemista queda sorprès quan veu, que d’una banda i de l’altra se li donen tantes facilitats per a demostrar la seva tesi. És per això que si vaig agrair públicament als redactors de la “Soli” que finalment s’haguessin mig tret la careta, ara no puc menys que agrair a “El Correo Catalán” que hagi fet el mateix. ¡I pensar que els de la “Soli” amenaçaven En Rovira i Virgili perquè els havia dit que “els extrems es toquen”!
Prescindint ja de la qüestió de detall i observant el problema amb una certa perspectiva, es veu clar com l’aigua, com els enemics de sempre, com l’anti-Catalunya es dreça, unida, malgrat les distàncies aparents. No és pas perquè sí, no és fruit de la casualitat ni de la imprudència d’un redactor, que el diari carlí surti a l’ajut dels encobridors dels terroristes. Terrorisme blanc, terrorisme negre, en el fons són el mateix. El Sindicat Únic i el Sindicat Lliure es bescanviaven els pistolers; tot era qüestió de preu. La víctima, però, també és sempre la mateixa: Barcelona, Catalunya. Els pistolers de la F.A.I., volent-ho o no, serveixen la mateixa causa dels qui es volen aprofitar de la reacció per ells provocada per emmordassar-nos a tots en nom d’un ordre que, com sempre, serà l’ordre anticatalanista.
Per això és urgent, urgentíssim que tothom s’adoni de la necessitat de posar en marxa un gran moviment patriòtic que, recollint la justificada indignació popular, obligui els governants a posar un terme a l’actuació i a la impunitat dels terroristes. La indecisió, la prudència, l'”habilitat”, en moments com aquests, són més que inútils: són suïcides. Si no fem la gran neteja en nom del catalanisme, vindran uns altres i la faran en nom de l’anticatalanisme.
