Si les coses no s’espatllen, sembla que la Societat de Nacions acordarà aplicar les sancions del petroli just a temps per a evitar que les tropes de Mussolini puguin tornar a Itàlia. Això passarà, naturalment, quan les camises negres siguin a Addis Abeba i el regnat del Negus hagi passat a la Història.
A fi de comptes hauria estat més net, més clar i fins i tot més noble que, des de bon principi, la S. de N. hagués declarat francament que, davant les pretensions italianes, els abissinis quedaven abandonats a la seva sort i que, en definitiva, la llei del més fort era la que seguia governant el món. Així, almenys, no hi hauria hagut engany per part de ningú. Els partidaris de l’esperit europeu no s’haurien fet il·lusions sobre el mite pacifista de Ginebra, i els etiòpics potser haurien reflexionat abans de respondre per les armes a les exigències de Mussolini.
Fa cinc mesos que duren les hostilitats, durant els quals la S. de N. no ha fet altra cosa que demostrar la seva ineficàcia. El Comitè dels Tretze i el comitè dels Divuit, les comissions i les subcomissions, les sessions públiques i les privades s’han anat passant l’una a l’altra la paperassa dels formulismes, com si es tractés d’una pilota de rugby. Les sancions, les famoses sancions econòmiques no han tingut altra eficàcia visible que irritar Itàlia contra una sèrie de països que, dòcilment, feren honor a la seva signatura del Pacte i sacrificaren interessos importants al joc d’estira i arronsa de França i Anglaterra. S’ha volgut molestar Itàlia amb pessigades de mosquit, però no hi ha hagut decisió ni franquesa per a atacar de front el greu conflicte.
Mentrestant, el món ha contemplat amb horror i desesperança el trist espectacle d’un poble primitiu i valent defensant a la desesperada la seva independència contra un invasor dotat de tots els recursos de què disposa un Estat modern. La desigualtat de la lluita tenia alguna cosa d’irritant i de vergonyós. Però a fi de compte era una història sabuda i que no es distingia precisament per la seva novetat. El que dóna a aquesta aventura un accent nou, que la fa més desagradable, és que per primera vegada la guerra s’ha desenrotllat sota el mantell d’una Societat de Nacions encarregada de defensar el Dret i la Justícia. I malgrat això, ha succeït -o està a punt de succeir- exactament el mateix que quan no hi havia cap organisme internacional teòricament encarregat de defensar els drets morals i de protegir els febles.
