Harry Wills?

– Sí, senyor, Harry Wills.

– El negre boxador?

– Res d’això. El blanc ballarí del Teatre Còmic.

– Ah, molt bé. I què vol dir-ne d’aquest senyor?

– Moltes coses. Primera: que és un personatge molt important.

– Important?; per què?

– No s’hi encaparri. La gent són o deixen d’ésser importants, simplement. No es pregunti mai el perquè; pot trobar-se amb moltes sorpreses.

– No ho entenc, però vaja, és igual. A veure, digui, doncs.

– Vaig. Que és el millor ballarí que ha passat per Barcelona.

– I res més?

– Ah, no en té prou amb això?

– Home, no, francament. No podria dir-ne més coses?

– Amb molt de gust. Coneix a Chevalier, vostè? Sí, oi?; doncs Harry Wills és el Chevalier del ball. És la caricatura, l’estilització humorística de la dansa.

– Deu ésser molt modern això, veritat?

– Molt. A Barcelona, sobretot, completament modern. A París, no tant. Es tracta d’un gènere americà, Hal Sherman el va “llançar” a l'”Empire”. Després Harry Reso el va seguir, a l'”Apollo”. Per cert que Sherman va posar un plet a Reso perquè, segons ell, aquest li copiava l’especialitat.

– És interessant, això. I Harry Wills què fa?

– Un resum de la “manera” de Harry Reso i de Hal Scherman.

– Però, té algun valor tot això? Podem acceptar-ho si ens recordem de l’estètica?

– Completament. Una època que fa veure que entén a Picasso i a Cocteau, ha d’acceptar per força a Harry Wills.

– Picasso, Cocteau, Wills…, vol dir que és lícit d’emular aquests tres noms sota d’una mateixa idea?

– Completament. I que cap d’ells es pot ofendre del companyonatge que li atribuïm.

– A veure, a veure, expliqui’s…

– Vostè coneix el jazz, oi? I el charleston, i el black bottom. Doncs bé. L’art d’Harry Wills és la posició irònica davant de tot això.

– Així digui que es tracta d’un ball filosòfic…

– No és ben bé això, Harry Wills, balla, simplement. La filosofia li posem nosaltres.

– Caram, quina gràcia!

– Oh, no s’esveri. El món sempre ha anat així. Uns homes, els genis, han fet les coses i prou. Després, han vingut uns altres homes i les han explicades.

– N’està segur?

– Està clar! Vostè es creu que Cervantes sabia tota la filosofia que enclou el “Quixot”? I ca!. La filosofia l’hi hem trobat nosaltres.

– Dispensi. Em sembla que ens embranquem.

– Té raó. També m’ho sembla a mi.

– Pleguem, doncs?

– Pleguem.