Carlos Gardel, cantador de tangos, ha trobat la mort en un accident d’aviació. L’autèntica tragèdia no ha volgut aparellar-se al seu destí fins als darrers moments de la seva vida. Gardel, que havia cantat tantes històries tristes, que havia estat el més brillant artista del dramatisme banal, ha desaparegut com l’heroi d’un drama autèntic. Cap dels seus tangos havia expressat la duresa d’aquestes tragèdies a ple sol, d’una grandesa molt antiga i molt moderna, taca obscura en les ales líriques de l’ambició de la nostra època.
Gardel, argentí de naixement, era un barceloní d’adopció. El lligava a la nostra ciutat el sòlid teixit de les amistats i devocions. Quan voltava per Europa, Barcelona era el lloc de referència de la seva vida. Ací el teníem cada dos per tres, sense altre objecte que respirar l’aire de la Rambla i sopar a Can Soler de la Barceloneta. Era amic de tothom: poetes, banquers, cambrers i futbolistes. Íntim de Samitier, aquesta relació el convertí en un fanàtic del “F.C. Barcelona”. Quan el nostre club jugà les tres famoses finals amb el “Donostia”, Gardel, que es trobava a París filmant una pel·lícula, ho plantà tot i baixà a Santander per animar els jugadors catalans.
Gardel fou l’artista màxim del tango en una època en què aquesta cançó triomfava a tot Europa. Algú ha dit que fou ell el que tragué el tango de la taverna i el que el presentà i el féu admetre en societat. Jo havia estat massa amic de Gardel perquè ara vulgui donar fe a aquesta llegenda aparentment afalagadora. El que li agradava, precisament, a Gardel, era el tango de la taverna, fet de la poesia vaga, cansada i una mica aspra de les barraques del port de Buenos Aires. El tango era la flor tèrbola d’aquella multitud bigarrada d’italians, de gallecs, de polonesos, de russos, d’asturians, que passejaven els gemecs de l’emigració pels bars del barri de La Boca. El tango, l’únic tango que ha tingut qualitat, nasqué en aquest aiguabarreig miserable de la capital de l’Argentina.
Gardel, als seus començaments, cantava alguna d’aquestes cançons desenganyades. Després hagué de doblegar-se davant dels compositors que havien tret el tango de la taverna i l’havien retirat en un interior burgés. D’aleshores ve la industrialització i l’explotació en gran escala d’aquesta antiga flor del mal. Val a dir que fou el moment del seu èxit. Gardel posà la seva pura emoció de taverna al servei d’aquest nou art de perfumeria sentimental, i avui dia hi ha escampats pel món centenars de milers de discos que perpetuaran la seva efímera glòria.
La mort de Gardel toca una de les fibres sensibles d’aquesta Barcelona vària i multicolor. Aquesta matinada la Rambla deu haver plorat una mica a la memòria d’aquell artista, cantador de tangos, que la va estimar tant.
