Fred Astaire.. o la poesia dels peus, podríem dir, si el mot ens fos permès.

Amb els peus, he vist fer moltes coses, àdhuc he vist escriure -i no em refereixo, en dir això, als fenòmens de fira que us agafen la ploma amb el peu dret com si tal cosa-. He vist ballar, també. El que no havia vist mai era res que s’assemblés al jeroglífic rítmic, vivent i sonor que és l’art de Fred Astaire.

Difícil de comentar, l’art d’aquest jove. Us exposeu -vegi’s la mostra- a fer literatura dolenta. Els seus balls tenen alguna cosa de diabòlic. Són, al mateix temps, un prodigi de precisió i de fantasia, però en cap moment se us acut que tot allò aquest home ho hagi pogut aprendre. Aprendre, oi?

Dintre la seva modesta esfera, Astaire és un geni. Tal com sona. En raport amb el cinema, el col·locaríem dintre una categoria en la qual sols tenen cabuda un Chaplin, un Walt Disney. El compliment val la pena.

Fred Astaire, ballarí anglès, prové del teatre. És sobre les taules que es féu un nom que li permeté entrar a Hollywood per la porta gran. No obstant, el seu art és essencialment cinematogràfic. Hi ha un ritme, una alegria, una vivacitat especials que el llenç enquadra i valora amb més intensitat que no pas el marc i les llums d’un escenari. És el que succeeix amb els números de Fred Astaire.

Certs literats han trobat raports insospitats entre el jazz, l’asfalt, els anuncis lluminosos, els gratacels, els còctels i les cames de les girls. De tot plegat se n’han tret conseqüències morals i s’ha dit que tot això representava, en certa manera, l’ànima de la vida moderna. No sé pas si és veritat. Més aviat em sembla que aquesta filosofia de llustrina no té massa consistència, però podria resultar també que m’equivoqués. En aquest cas, si, en efecte, tota aquesta orgia de brillantor i de moviment representés alguna cosa més que un bon tema de cartell o de “gos encadenat” de cinema, es podria dir que Fred Astaire, artista d’inspiració, és el ballarí que la interpreta i la simbolitza.

Es podria dir això i altres coses més arriscades, però impròpies de la confiança que em tenen posada els lectors. Per avui, doncs, ho deixarem així, tot agraint a Fred Astaire la bona nit del Dissabte de glòria que ens ha fet passar.