A la vetlla del traspàs dels serveis d’Ordre Públic a la Generalitat, l’assassinat de Miquel i Josep Badia agafa tot l’aire d’un tràgic advertiment. És inútil que, per covardia o per una tendència a la confusió peculiar en certs temperaments, es tracti d’atribuir el crim d’ahir a la tarda a complots funambulescos o a subtils combinacions d’estratègia política. En la consciència de tothom, de tothom que tingui el cap clar i una visió coherent de les coses, estan gravats els noms dels culpables d’aquest fet abominable. I en dir els culpables, no ens referim pas als executors materials del crim, sinó al nucli, a l’organització, a la mentalitat que l’han fet possible.
No creiem en maquiavelismes. El més natural és que els germans Badia hagin caigut víctimes de les bales dels professionals del pistolerisme que ja en altres ocasions havien provat de suprimir-los, dels que els han perseguit, fet parades i anunciat cent vegades l’acte de venjança que s’acaba de produir. Mentre no se’ns demostri el contrari, hem de creure que a Miquel Badia l’han assassinat els que, des de fa dos anys, en públic i en privat, l’amenaçaven de mort.
Davant les despulles sagnants dels germans Badia, només se m’acut una cosa: veig dos homes que han caigut víctimes de la seva acció de policies en defensa de l’ordre públic a Catalunya. Recordo perfectament que quan Badia, amb els procediments que va considerar necessaris, i que ara no vull jutjar, va acarar-se amb el món de gàngsters i atracadors que s’havien fet amos de la ciutat, tota l’opinió de Barcelona, sense distincions polítiques, tingué la sensació de sentir-se protegida, i el nom del cap de policia que diàriament es jugava la vida per combatre la púrria dels lladres i assassins era pronunciat amb respecte i admiració. Val la pena que els catalans no ho oblidin: Badia no ha estat mort per cap dels errors polítics que hagi pogut cometre. Badia ha estat mort perquè en nom del Catalanisme i per servir el Catalanisme va plantar cara al focus criminal que des de sempre, davant la indiferència dels Governs espanyols, havia infectat la vida del nostre país.
Cal no enganyar-se: aquest focus criminal no ha desaparegut, és ben viu encara. Es diferencia dels problemes d’quest aspecte que existeixen a tot el món en el fet que aquí les associacions de terroristes tenen l’originalitat de posseir òrgans en la premsa, de celebrar congressos i mítings amb permís de l’autoritat, de controlar vastos moviments de classe i de pactar i de discutir amb els representats del Govern. I bé: això s’ha d’acabar. Està en joc la dignitat de la Catalunya autònoma. Si posem els feixistes fora de la llei, ¿com no hem de posar-hi aquest grup de criminals que des de fa tants anys no té altra missió que treballar per la destrucció i la ruïna de la nostra pàtria?
