Fa cosa de dos anys que, amb una colla d’amics ens deixàrem caure, cap a allà a les deu del vespre, a la vila de Perpinyà. Com a primera providència, es tractava de fer un sopar que anés a l’hora. ¡Desgraciats de nosaltres!, no sabíem pas la que ens esperava; a tots els establiments on ens adreçàrem -restaurants, bars, hotels-, és a dir, a totes les cases que, teòricament, eren especialitzades en el comerç de donar beure al qui té set i menjar al qui té gana, fórem rebuts amb la mateixa frase:
– Senyors, ja no és hora de sopar.
Jo sempre havia cregut que si algú tenia autoritat per fixar l’hora dels repassos, aquest era el que havia de menjar i no pas l’encarregat de servir-los, però aquestes idees anàrquiques, evidentment, provenien de la meva condició d’home-de-més-avall-dels-Pirineus. Avesat al desordre d’un país en el qual sopem i dinem a l’hora que ens sembla, aquesta primera topada amb la civilització del Nord em va fer un cert efecte. Altrament, un cambrer perpinyanenc va tenir cura de dir la frase que resumia la situació:
– ¡Com es veu que vostès vénen de Barcelona! Aquí fem com a les grans ciutats, com a París.
Aquestes paraules eren dites amb un to de legítim orgull. De cop, pel sol fet de no parar la taula a les deu del vespre, la riallera capital del Rosselló entrava dintre l’òrbita de les grans ciutats que marquen el ritme del món. A Barcelona no podem pas aspirar a una glòria semblant.
Tampoc és cert que a París no es pugui sopar a les deu del vespre. Els vells senyors decorats i de la barba blanca us diran que les coses van tan malament que ja gairebé us serveixen menjar a qualsevol hora. Hom atribueix aquest desori a la desmoralització de l’època i a la crisi dels valors tradicionals. Tant és així, que els grans cafès dels Champs-Elysées han descobert, davant la sorpresa general que podia constituir un negoci el fet de despatxar sandwitxs fins a les dues de la matinada. Val a dir que perquè això fos possible ha calgut que hi hagués la guerra europea i que florissin tots els ferments cínics i depravats de l'”aprés-guerre”.
De totes maneres, seria injust no reconèixer que aquestes larves de desordre i de decadència sols afecten el món cosmopolita i desraçat que, als ulls dels inexperts, forma allò que se’n diu el veritable París. L’altre, el “vrai Paris”, continua fidel a les seves tradicions. Us n’adoneu de seguida quan veniu aquí a fer alguna cosa que no sigui el turista. L’altre dia, una senyora a la qual vaig tenir la feblesa de confessar que m’havia llevat a les onze del matí, em va dir, amb un to amablement rondinaire:
– Ah!, com es veu que sou espanyol…
En el fons he de confessar que em va plaure que fos precisament per aquest tret, i no per cap altre, que reconegués en mi un home de la raça del Cid i d’Agustina d’Aragó. Malgrat tot, vaig provar de demostrar-li que l’essència de l’espanyolisme no estava pas en relació directa amb el fet de prendre una matinada més o menys grassa. Fou endebades. La senyora havia estat una vegada a Madrid i sabia de què anava.
Els parisencs, és clar, són a casa seva i poden fer el que els sembli, però em fa l’efecte que si s’hi fixessin una mica veurien que el seu horari de vida té un puntet de poca-solta. Aquesta febre de llevar-se de matí, d’esmorzar quan nosaltres encara dormim, de fer l’aperitiu quan nosaltres esmorzem, de dinar quan nosaltres comencem a pensar que potser ja és hora d’anar a beure un Picon, de reprendre el treball quan nosaltres ens entaulem, d’estar veritablement fatigats quan encara nosaltres som a les postres, de plegar quan nosaltres tot just comencem, d’anar a l’espectacle quan nosaltres pensem en coses més serioses, d’estar al final del primer acte quan nosaltres prenem l’aperitiu del vespre, en fi tot aquest desfici de menjar-se el temps, no els pot ésser bo de cap manera. A mitja nit, els trobeu cansats, ullerosos, morts de son, mentre nosaltres estem frescos com una rosa.
Amb aquesta pruïja de distribuir el temps d’una manera racional es deixen perdre tot l’encís de la vida. Es lleven tan d’hora que no els queda lleure per a fer res. En absència del sol concret i directe, es consolen amb la teoria del sistema: “No el veiem, però anem d’acord” -pensen en el fons. Prou he provat de demostrar-los, als que m’han vingut a tomb, que el sol no està veritablement en el seu zenit fins cap allà entre una i dues de la tarda, però no hi volen saber res. Si no fos que diuen que els francesos no saben geografia, em pensaria que tot això ho fan per avergonyir-nos, als que som de més avall de Cerbére.
Quan el meu amic Sagarra encara no traduïa “La Divina Comèdia” deia sovint que en aquest món hi veníem a fer ben poca cosa i que, ben mirat, d’aquí a cent anys tots seríem calbs. El nostre és un bon país per a dir aquestes coses tan assenyades, però no hi ha pas manera de fer-les entendre a aquesta multitud enfebrada que assalta els metros i els autobusos amb una energia gairebé bel·licosa. ¿Com voleu anar a predicar la santa doctrina mediterrània en un país on els diaris del migdia surten a un quart d’onze i els periòdics de la tarda porten la data de l’endemà?
