Deuen ésser més d’un els ciutadans que creuen que després de l’enèrgica acció del senyor Casares Quiroga -el qual, dit sigui de passada, ha pres possessió del Ministeri que li pertocava, amb dos mesos de retard- el perill feixista ha quedat reduït a les mínimes proporcions. Jo crec, en canvi, que el veritable perill feixista -i dic feixista per adoptar una paraula sobre la qual tots ens entenem- no fa més que començar.
Cal no enganyar-se; cal que els recents triomfs electorals i parlamentaris no ens enterboleixin la vista, cal usar amb molta fredor els èxits d’autoritat que s’acaben d’obtenir des del Ministeri de la Governació. Com més feixistes hi hagin a la presó, com més centres de “Falange” estiguin clausurats, com més dissoltes -sobre el paper- estiguin les lligues paramilitars, més possibilitats tindrà el feixisme de captar adeptes en les masses de l’opinió espanyola. En les darreres eleccions, el noi Primo de Rivera va recollir, a Madrid, cinc mil vots escassos. Estic segur que a hores d’ara n’obtindria deu vegades més.
Veig molt difícil que, almenys per uns anys, la República pugui aguantar-se sobre el joc normal del règim liberal i democràtic. L’única cosa sobre la qual estem d’acord tots els espanyols, és que cal practicar una política d’intolerància. Les masses sensates del país són una minoria irrisòria; el que compta, el que domina, és l’energumen, el baladrer, el demagog.
Davant d’aquest panorama, les esquerres han de reflexionar seriosament. Ens estem jugant la darrera possibilitat d’establir a Espanya, un Estat renovador, avançat, és a dir, un règim aguantat per l’adhesió de la majoria del país -i ja se sap que la majoria del país està composta pels pobres, pels modestos. L’única garantia que tenim per tirar endavant és que el Front Popular es mantingui ferm, cohesionat. Si els socialistes i els comunistes volen instal·lar-se pel seu compte, passant per damunt dels republicans d’esquerra, el feixisme tindrà lliure el camí. I ningú no es pensi que una nova dictadura de dretes seria una “juerga” andalusa com la de set anys del general de Jerez. Els exemples d’Itàlia i d’Alemanya conviden a la reflexió…
Per altra banda, els catalans tenim la sort, ara com ara, d’assistir al dramàtic espectacle ibèric com una mena d’observadors privilegiats. La Generalitat, que materialment no disposa de l’ordre públic, ha pogut mantenir-lo a tot Catalunya. No obstant, el pitjor que ens podria passar és creure que aquesta mena de miracle ha de durar tota la vida. Tard o d’hora repercutiran a Catalunya les sotragades de la gran partida que s’està jugant a Espanya. Quan això arribi, cal que la Generalitat sigui alguna cosa més que un monument d’entusiasme i de bones intencions. És urgent assentar el nostre règim autonòmic sobre bases sòlides. El 6 d’octubre, es va veure que la Generalitat s’acabava a la façana de la plaça de la República. L’aventura no s’ha de repetir, però és imprescindible que les rels del nostre Estat s’estenguin d’una manera efectiva, de cap a cap de Catalunya.
