Falten ja només vint-i-quatre hores per aquesta gran diada del 16 de febrer, en la qual es juguen, per a molts anys, els destins de la República i de Catalunya. A mesura que la jornada decisiva s’apropa, els dos fronts en lluita es perfilen, es concreten, els matisos s’esvaeixen i a hores d’ara està ja en la consciència de tothom que, una vegada més, es troben cara a cara, a casa nostra, el lerrouxisme per una banda i el catalanisme per l’altra.
Canvien les persones, canvien els noms, canvien les etiquetes, però el corrent profund que mena els destins del nostre poble es destria, ara com sempre, de la mateixa manera. D’un costat, el catalanisme; de l’altre, l’anti-catalanisme.
Els catalans que no s’avergonyeixen d’ésser-ho, a hores d’ara ja han fet la tria. Cap dubte no és possible. Tothom s’ha adonat que en tota la seva campanya electoral “La Veu de Catalunya”, eriçada de por, ha posat en joc tots els trucs possibles per a escampar el pànic, per a fer d’aquestes eleccions les eleccions de la traïció i de la covardia; s’ha lliurat, amb una ferocitat exemplar, a la cacera de l’home; no ha respost ni un sol argument dels adversaris que li han llançat a la cara les seves defeccions; ha renegat la doctrina de Prat de la Riba i ha llançat joiosament per la finestra tot un passat de patriotisme; ha tingut temps, ha tingut espai per parlar de tot, menys per parlar de Catalunya.
Els que, per damunt de tot, som catalanistes de tota la vida no perdonarem mai el partit del senyor Cambó aquesta traïció que acaba de fer a la causa nacional. Que els qui votin la Lliga ho sàpiguen, que no es pugui dir que els han agafat desprevinguts: el seu vot, si el Front de Reial Ordre triomfés, serviria per portar a les Corts de la República vint enemics adscrits a partits anticatalans que sempre, en tots els casos que es presentin, ajuntaran el seu esforç al dels adversaris decidits dels interessos i dels ideals de la nostra terra. ¡Prou diputats anticatalans aportarà l’allau de les dretes espanyoles perquè la Lliga es vulgui permetre encara el luxe, el tristíssim luxe, d’afegir-n’hi vint més!
I en nom de què? ¿En nom de l’ordre? Serà en nom d’aquest mateix ordre que, si els aliats de la Lliga triomfen a Espanya, ens acabaran de prendre l’Estatut, convertiran la Generalitat en Diputació provincial i mantindran a presidi milers de germans de pàtria i el Govern legítim de Catalunya.
