A Amèrica, el cinema és un art jove.
A França, un art cansat.
A Alemanya, una ciència.
En les revistes literàries franceses surt de tant en tant un vell senyor condecorat, amb una llarga barba, i es lamenta amargament: “Sembla mentida, nosaltres, que vàrem inventar el cinema…”
Perdonin: el cinema l’han inventat els americans. El que varen inventar els francesos fou un procediment de fotografia animada. A dir la veritat, poc animada. Els francesos, seguits a poca distància pels italians, tingueren l’estranya pensada de fer servir l’invent dels germans Lumière per retratar escenes de teatre. Breu: es limitaren a portar el teatre a cal fotògraf.
D’això en digueren cinema.
Els americans foren els primers a comprendre que el cinema era un art nou, de possibilitats insospitades. I tingueren la intuïció, veritablement genial, que no era l’acció la que havia d’anar a cercar la camera, sinó aquesta la que havia d’anar a cercar al viu les mil peripècies de l’acció.
Els francesos confongueren la camera amb l’ull d’un espectador de teatre. Aquest estava quiet, assegut en una butaca i a dreta i esquerra del seu radi visual sortien i desapareixien els personatges d’una comèdia muda. Simple substitució de l’escenari per una pantalla.
Els americans arrencaren l’espectador de la butaca i li feren seguir una cursa folla. Ara anava dalt d’un cavall, ara a la teulada d’un tren, ara s’enfilava a un gratacels. Quan l’escena passava dintre d’una habitació reduïda, no per això, la camera reposava. El seu ull inquiet resseguia les parets, els mobles, els personatges, cercant el detall viu, animant la fredor d’una fotografia sobre el llenç.
I això fou el cinema.
Quan vingueren els alemanys, es trobaren amb molta feina feta. Però, com a bons professors, digueren:
– Tot això és massa banal…
Posaren el cap entre les mans, rumiaren llargament i descobriren que al cinema encara no hi havia entrat la literatura. La seva missió fou de fer-l’hi entrar.
I l’espectador, entre sorprès i meravellat, començà a veure unes pel·lícules grandioses on tot tenia una intenció nova: els decorats, els jocs de llum, els angles fotogràfics. L’espectador de cinema estava avesat que li contessin unes històries puerils amb un estil senzill. Els alemanys li contaven històries complicades amb un estil carregat. Però allò, evidentment, era nou.
Els alemanys havien reinventat el cinema.
Els americans, bons comerciants, se n’adonaren de seguida. I a còpia de dòlars, començaren a raptar directors dels estudis de la U.F.A. Un moment donat, Hollywood tingué un aire greu, preocupat. Els films sortien plens d’ombres i un negre pessimisme havia bandejat l’alegria de les corredisses dels cavalls. La cosa no marxava.
Hollywood hagué de fer un pacte amb Berlín:
– Em quedo amb una mica de la teva literatura, però imposo el meu ritme.
Magnífica solució. Els directors eren tan jueus, que no trigaren ni cinc minuts a posar en pràctica la nova fórmula.
És la que encara marxa avui dia. És el millor cinema que es fa al món.
***
I vingué el cinema sonor.
Els francesos, que dormien des de la guerra, en saber que podien parlar, es desvetllaren de seguida. Per ells tot foren facilitats per adaptar-se al nou estat de coses. De fet, no havien fet mai altra cosa que cinema parlat, encara que a la pantalla resultés mut.
Els americans patiren qui-sap-lo abans no trobaren la manera d’adaptar la paraula al cinema. La música, i sobretot els diàlegs, els frenaren el ritme, els treien llibertat de moviments. Un quan temps, Hollywood anà a les palpentes. Què s’havia fet d’aquell moviment endiastrat del cinema americà? Caldria acomiadar-se’n per sempre més?
No, sortosament. De mica en mica hom va comprendre que el sonor era un mitjà i no un fi. I el dia que, desempallegat ja de tots els prejudicis teatrals, Hollywood es va adonar que el que calia era adaptar el nou invent a la seva escola de cinema, i no el contrari, com havia passat fins aleshores, el cinema americà va estar salvat. El primer film sonor perfecte és Els carrers de la ciutat, de Mamoulian.
A França, però, René Clair ja havia fet Sous les toits de Paris, una altra obra mestra. René Clair, que és un director excepcionalment intel·ligent, és un cas una mica a part del cinema del seu país. Clair, sense deixar d’ésser francès fins al moll dels ossos, no té res a veure amb la producció mitjana de Joinville, amb el que podríem dir-ne l’estil cinematogràfic francès. Aquesta indústria ha caigut a França a mans de la pitjor gent. Els intel·lectuals de París ens ho diuen, a grans crits, dia per altre. El capitalisme francès no s’ha interessat pel cinema d’una manera seriosa. La realització de cada film constitueix una aventura… que en general acaba amb una suspensió de pagaments.
Aquesta manca d’una base econòmica estable dóna al cinema francès aquest aire d’estar muntat a la intempèrie, que sols pot salvar el geni d’un René Clair. Quan en un film francès surt un cotxe realment luxós, teniu sempre la sensació que als actors se’ls escaparà de dir: “Fixeu-vos quin cotxe que portem…”. El mateix passa amb els decorats. Si es tracta d’un interior confortable, fa la impressió que per alguna banda, darrera la màquina, hi ha un senyor que vetlla perquè no li ratllin els mobles. Si els actors es beuen una ampolla de xampany, mentalment penseu: “Mira, ja s’han gastat quaranta francs.” Si trenquen un gerro, sembla que estiguin a punt d’adreçar-se a l’espectador per a dir-li: “Faci el favor de fixar-se que acabem de trencar un gerro: dotze francs setanta.”
En un mot: el cinema francès té un aire de misèria. Els actors, en lloc d’anar ben vestits, van mudats, que no és pas ben bé el mateix. Les actrius són millors, però no maten. L’utillatge dels estudis és pobre; la fotografia, de poca qualitat; les còpies i tot l’altre material, de segon ordre. Fa l’efecte que a cada metre de pel·lícula han anat a estalviar un ral.
El cinema americà té la sort de partir d’un punt infinitament més avançat. Tots aquests problemes previs -utillatge, material, equips de tècnics de totes especialitats, organització comercial i econòmica, etc.- els té ja resolts, magníficament resolts. Tècnicament, no hi ha cap film americà que falli; tot el que siguin problemes d’ordre material està ja resolt per endavant. Quan un director americà es posa a rodar un film, té la meitat menys de mals de cap que un director francès.
Tots aquests avantatges serien ja considerables si no s’hi afegís encara la circumstància que els americans en saben molt més, infinitament més. Tenen el cinema a la massa de les sangs. L’únic que els falla és la dignitat literària. Però aquesta, tampoc la tenen els francesos -llevat, altra vegada, de René Clair.
Els alemanys, a la seva manera, fan també un cinema perfecte. Els mancava la fuga dels americans, però tenien, en canvi, una preocupació intel·lectual que donava a alguns dels seus films una rara qualitat. Després de l’adveniment del nazisme, però, el cinema alemany s’ha estancat. Fan només operetes d’una gràcia molt pesada i alguna que altra història que no contradigui l’ortodòxia nacional-socialista. El cinema alemany dorm a la falda de Goebbels.
