Segurament els redactors de la “Soli” quedaran sorpresos quan sàpiguen que els estic molt agraït per l’article que publicaven abans-d’ahir. No obstant, és així. Els agraeixo profundament aquest article perquè, amb la seva publicació, m’han estalviat molta feina. M’estalvien, per exemple, una rastellera d’arguments polèmics destinats a demostrar la concomitància del diari anarquista amb els assassins professionals que actuen a les ordres de la F.A.I. Ara, en canvi, no cal que m’escarrassi. Cap dubte és ja possible. La “Soli” s’ha tret la careta.
Suposo el lector assabentat dels meus articles sobre el terrorisme. Per tant, no val la pena d’insistir. No cal dir que mantinc fins a la darrera ratlla el que porto escrit fins ara. En resposta a tot això, la “Soli” diu que si no rectifico “m’obligaran a emmudir”. Si no ho he entès malament, això és una amenaçada de mort. No conec altra sistema “d’obligar-me” a emmudir.
I bé: ¿qui és el que m’amenaça de mort? És el director de la “Soli”? És el secretari de Redacció? És el redactor en cap? És un col·laborador? És la Redacció en pes? No ho sé. La nota de la “Soli” és anònima. Jo signo els meus escrits. Tinc, per tant, un cert dret a saber qui es fa responsable de l’amenaça de la qual sóc objecte.
He parlat dels assassins dels germans Badia. He parlat dels assassins del senyor Mitchell. He parlat del terrorisme en general. He dit que la dignitat de Catalunya exigia que es posés un terme a l’actuació i a la impunitat dels criminals. Perquè he dit aquestes coses la “Soli” m’amenaça de mort.
Hem arribat a aquest punt, senyors: a Barcelona surt, amb permís de les autoritats, un diari que es pot permetre el luxe d’amenaçar impunement de mort un periodista que ha tingut la gosadia de dir públicament quatre veritats elementals en defensa de la pàtria, en defensa de la societat.
