Fa dos diumenges tinguérem ocasió d’assistir a la missa matinal d’un poble de la muntanya catalana. La petita església estava atapeïda d’un públic enfredorat i recollit. En els primeres rengles, els bancs dels grans propietaris del poble. Uns bancs plens de trusc i de ressorts, amb unes tapes misterioses que s’aixecaven per deixar sortir la grogor d’uns quants blandons encesos i apagats mil vegaes. Després, uns calaixets amb llibres de devoció i uns agenolladors brodadíssims. A l’esquerra de cada banc, el nom del propietari era escrit amb unes lletres sense afectació. Homes i dones vestits de colors foscos, i, de tant en tant, una arracada d’heroïna d’En Pitarra es deixava entrellucar sota l’esfumat d’una nuba.
Darrera dels bancs principals venien amb un cert desordre les cadires portàtils de les dones del poble, i, finalment, drets al fons de l’església i a dalt del cor, els homes. Cada cinc minuts, un cop d’aire, vingut de no sé on, travessava l’església de cap a cap i repartia una esgarrifança de fred des dels grans contribuents fins als petits jornalers.
A mitja missa, el rector es va girar d’esquena a l’altar i va començar una prèdica. Parlava amb una oratòria senzilla i somrient, com si anés repartint estampetes silvestres entre els seus feligresos. Tot d’un cop, seguint el camí sacsejat d’una successió d’idees sorprenent, va sortir a parlar de la revolució. Aleshores el seu somriure va desaparèixer per deixar pas a una cara preocupada i a un trèmolo ascendent en la veu.
“- Ja haureu sentit a dir que hi ha hagut una mena de revolució. Ja sabeu què és la revolució: cremar convents, ofendre a Déu, i, després, la repartidora. Diuen que volen la República. Vosaltres sabeu, tan bé com jo què és la República. Quan en una casa no s’entenen, es tiren els plats pel cap i tothom llaura pel seu cantó; vosaltres direu: “Això és una República.” Els que no volen pagar els deutes, els que es volen riure de la llei de Déu i de la llei dels homes, diuen: “Visca la República!”
“Estimats germans, no us deixeu enganyar. Per aquest camí, aniríem a parar igual que a Rússia. A Rússia, aquest any passat, els bolxevistes han afusellat més de vuitanta mil pagesos. Fixeu-vos-hi bé: vuitanta mil pagesos afusellats. Ja veieu com les gasten els republicans!”
***
Després he sabut que en moltes esglésies de Catalunya ha estat pronunciat un sermó per l’estil del que jo vaig sentir. Seria curiós de saber fins a quin punt és lícit aprofitar-se del prestigi d’uns hàbits i de la màgia del temple per contar aquestes històries a una gent que han anat allà per complir amb els seus deures religiosos i no per escoltar quatre comentaris idiotes sobre l’actualitat. El reverend que jo vaig sentir bé deu saber que l’Església no ha dit mai que els catòlics hagin de tenir tals o tals ideals polítics. I si, sabent això, falta a la veritat per defensar determinades institucions, demostra que li interessen molt més les coses de la Terra que no pas les del Cel.
… I em sembla que amb això no hi havíem pas quedat
