Sens dubte el més important de tota l’obra literària de Josep Maria Planes, són els reportatges recollits, sota el títol suggestiu de les “nits de Barcelona”, i il·lustrats amb agudesa, per Oleguer Junyent. Un a un, els cabarets, els music-halls de Barcelona, amb llurs característiques, amb llur color, amb una mica d’història, hi són evocats. Llibre deliciós! Llibre personal com una conversa i ben objectiu pels dots d’observació que s’hi revelen. Llibre de qui coneix bé tots els secrets del cabaret, i que per això no s’hi deixa enganyar com en un parany. Llibre de qui en coneix la passatgera delícia, la passatgera alegria que pot oferir el cabaret i que en discerneix l’ensopiment, el maquillatge, el grotesc…

D’ací la desimboltura amb què és escrit, d’ací la ironia de les evovacions. D’ací que, molt més que com un exitant, actuï com una mena d’antídot. D’ací no pas que dauri o faci més ombrívola la perversió del cabaret, ans que es complagui a collir-ne els tons rosats i innocents…

Nits de Barcelona!… En la pregona gravetat de les nits actuals, en llur tristesa o en llur grisor, aquelles nits ens han de semblar ara més brillants del que el mateix Planes les evoca. Aquell que avui fullegi el llibre, no solament si era un habitual dels cabarets, ans encara que no s’hi capbussés més que de tant en tant, haurà de sentir un cert enyorament, una certa recança, potser també, és clar, segons el tarannà de cadascú, una mica de vergonya… És la imatge d’un passat fàcil i amable que ens sembla que ja no ha de tornar. I pitjor encara: que si tornés, tot i que es vestís dels seus mateixos colors papallonejants i es pintés de les mateixes purpurines, ja no ens semblaria igual, perquè ja no serien iguals els ulls, envellits pels dolors d’aquests dies, amb què ho podríem contemplar…

Nits de Barcelona! És tota una època que se’n va, tota una fauna ssocial que s’esfondra. Ens en podem potser alegrar en nom de la vida nova, més noble, que caldrà crear, però que, com tot el que fuig, com tot el que passa, ens inspira ja una certa recança; que, com tot el que se’ns allunya, se’ns revesteix de poesia: poesia que, anticipidament, Josep maria Planes sabé reflectir d’una manera alada en el seus reportatges.

Nits de Barcelona!… Han desaparegut amb la mateixa convulsió que el seu cronista. El destí ha volgut, amb una decisió potser significativa. Però desaparegut el cabat, desaparegut el cronista, resta en peu el document. Ple de veritat i de gràcia. Història d’uns moments fràgils i inaprensibles, d’una ciutat i d’una època, pren, tot i la seva lleugera ironia, més transcendència dle que el mateix autor imaginà.