No hi ha res com la gana per despertar els instints, de l’astúcia a la violència. Però tampoc no hi ha res com la panxa plena de delícies gastronòmiques (com a exemple d’element només accessible amb un poder adquisitiu alt) per percebre la vida com si fos un etern passeig triomfal. Amb això no vull dir que tots els rics siguin dolents (tot i que quan en fan ostentació resulten ridículs i menyspreables), ni tots els pobres, bons, només vull dir que una mateixa ciutat en una mateixa època, uns mateixos carrers en unes mateixes hores, poden provocar uns sentiments antagònics depenent de la plenitud de la panxa, de la butxaca.
Un cop feta aquesta reflexió social, no m’estic d’aplaudir un llibre que molts altres han lloat abans: Nits de Barcelona (Proa), de Josep M. Planes. Per a qui no estigui al cas, resumiré que Planes (de qui acaba de publicar-se, també a Proa, Els gàngsters de Barcelona) va escriure, el 1931 i quan només tenia 24 anys, aquests retrats de catorze locals nocturns (com ara el Grill del Ritz, la Granja Royal, el Bar Americà del Colón, l’Edèn Concert…) d’una Barcelona cabaretera i emergent, republicana i amb aires de llibertat, després de l’embranzida que va agafar amb l’Exposició del 29.
Pioner del periodisme d’investigació a Catalunya, va ser assassinat als 29 anys per pistolers de la FAI mentre feia una recerca sobre aquesta organització. Aquest magnífic llibre, amb il·lustracions del pintor Oleguer Junyent, pròleg de Josep M. de Sagarra (mestre de farres de Planes) i colofó de Carles Soldevila, ens fa agafar ganes de poder reviure aquella Barcelona alegre i desacomplexada que el textos efervescents de Planes ens mostren amb mestria descriptiva i sorprenent frescor a parts iguals. Si bé, tal com deia abans, segur que la major part dels barcelonins d’aquells anys tampoc van viure la mateixa Barcelona que ens mostra l’autor.
Planes va defensar el “periodisme decoratiu”, que dóna peu a una “literatura perfumada de whisky i de tabac ros, que ha nascut al taulell del cabaret del Palace, entre la boirina de l’alcohol, el ritme picat d’un shimmi i les cames perfectes de les noies d’en Jackson”. Com passa sempre que la mort s’emporta un jove, no sabrem fins on podria haver arribat Josep M. Planes. Amb tot, però, va tenir temps d’escriure un llibre envejable en molts sentits, i això no hi ha qui li prengui
