Entrevista a dos testimonis dels seus darrers dies, Josep Planas i Iglésias i Francesc Planas i Serra

(Mas les Planes, 1 i 4 de setembre de 2007) veure les imatges

Joaquim Aloy

 

Per complementar el “Web de Josep Maria Planes i Martí” ens ha semblat oportú parlar amb algú que l’hagués conegut personalment i que l’hagués vist dies abans que fos assassinat. Hem localitzat dos testimonis que ens aporten més detalls de la seva personalitat i ens proporcionen informació dels darrers dies de la seva existència. Es tracta de Josep Planas i Iglésias (82 anys), nebot del periodista, i Francesc Planas i Serra (88 anys), masover durant molts anys del mas les Planes.

El pare de Josep Planas, Francesc, era el gran de set germans. A més d’ell i Josep Maria, els altres germans eren Joan, Lluís, Enric, Sebastià i Pilar. Com a hereu, en Josep viu a la casa pairal de les Planes (Sant Mateu de Bages), d’on era fill Josep Maria, malgrat que hagués nascut a Manresa. El qui, amb el pas del temps, seria director de El Be Negre va anar a viure a Barcelona amb 19 anys. Tanmateix, sempre que podia s’escapava a les Planes, on sovint portava els amics, especialment per la Festa Major i per Nadal. Nascut el 1924, Josep Planas és l’únic familiar viu que va conèixer el periodista manresà. Quan el va veure per darrera vegada, l’agost de 1936, tenia 11 anys.

Per la seva banda, Francesc Planas era masover de les Planes, com també ho havien estat els seus pares, Agustí i Ramona. Tots ells vivien a Ca l’Agustí, a la casa adossada al mas les Planes. Hi va néixer el 1918 i hi va viure fins a mitjan anys 50, en què es va traslladar a un altre mas de Sant Mateu de Bages. Malgrat el cognom, no té cap parentiu amb la família Planas. Tot i així, la seva nissaga prové del mateix mas. El seu besavi ja n’era fill i el seu pare hi va estar de masover tota la vida. Tots eren com una gran família: “els uns entràvem a casa dels altres sense demanar mai permís. Sempre estàvem junts”, recorda. Quan Josep Maria Planes va ser assassinat, en Francesc ja tenia 18 anys.

De manera conjunta, tots dos rememoren alguns episodis i moments de la vida del periodista:

– El recordeu bé, Josep Maria Planes?

– JOSEP: I tant. Cada vegada que venia el tiet a les Planes jo estava molt content. Ja l’esperava. Me l’apreciava molt. Quan venia sol agafava el tren de Barcelona a Manresa i després un autobús que el deixava a Antius. I des d’Antius venia a peu a les Planes. Hi ha ben bé mitja hora de camí.

– Com era ell?

– JOSEP: Era un xicot molt trempat, molt simpàtic. Es feia molt amb la canalla i amb tothom…

– FRANCESC: Era un home molt franc, molt senzill, molt agradable… Quan arribava i nosaltres jugàvem a l’era, la primera cosa que feia era venir cap a mi i donar-me la mà. Jo era vergonyós. I ell em deia: “No, home, no, no tinguis vergonya. Tu i jo com si fóssim dos senyors molt importants”. Abans d’entrar a casa seva entrava a la nostra. Pujava corrents l’escala per anar a veure la meva mare, tot cridant: “Ramona, Ramona!”

Les trobades amb Sagarra, Tísner i altres amics

– Quins records més en teniu?

– JOSEP: Recordo sobretot les trobades que feia amb amics seus periodistes i de les tertúlies de Barcelona. Venien amb cotxe, arribaven a mig matí i se’n tornaven a mitja tarda. Feien riure molt. Tots ens ho passàvem molt bé.

– I què feien durant el dia?

– JOSEP: Feien sortides al bosc o pels camps del voltant del mas. Després s’estaven moltes estones al pati o al terrat fent tertúlia. I quan era la Festa Major de Sant Mateu també hi anava tota la colla, amb la Pilar [germana de Josep Maria] i d’altres.

– I vós també anàveu al bosc amb ells?

– JOSEP: De vegades sí, perquè hi anaven acompanyats de la mare, i la mare ens hi portava també a nosaltres.

– Què recordeu d’aquelles trobades d’amics?

– JOSEP: Entre d’altres coses, que un dia a mi i al meu germà ens van fer veure cava i ens vam emborratxar una mica. Ens van haver de portar a dormir fins que ens vam trobar bé.

– Uns redactors d’un setmanari humorístic com El Be Negre havien de ser forçosament de la broma…

– JOSEP: I tant, i tant. Per exemple, un dia van venir a Manresa amb el tren i quan van arribar van demanar un taxi perquè els portés aquí a les Planes. Com que el taxi trigava a arribar, mentrestant van comprar postals, es van adreçar les postals entre ells i les van tirar a la bústia. Al cap d’uns dies cadascú va rebre a casa la postal que li havia enviat l’altre! Eren així, molt divertits.

– Recordeu algun d’aquests amics?

– JOSEP: Sobretot recordo en Sagarra. Ell i el Josep Maria eren molt afables amb nosaltres. Jugaven a pilota amb nosaltres i ens hi sentíem molt bé. En Sagarra tenia una veu esquerdada, prima, molt singular.

– FRANCESC: En Sagarra era molt enraonador, molt agradable. El Josep Maria era més desmarxat. En canvi, en Sagarra era tot un senyor: sempre anava amb el seu barret. Sempre ens demanava coses de pagès: el nom de les eines… Ho volia saber tot. Un dia la meva mare baixava els fems amb un carretó. Ells ho van veure des del balcó i en Sagarra va dir al Josep Maria: “Aquesta pobra dona quant deurà guanyar per fer aquesta feina?”

– Es percebia que ells dos eren molt amics?

– JOSEP: I tant! En Sagarra i el tiet s’entenien perfectament. Recordo que també havien vingut en Tísner i en Fontanals. Jo, naturalment, de la majoria de converses no en pescava res. Només sé que parlaven molt de política i de llibres.

 

Noctàmbul a les Planes i a Barcelona

– I quan venia sol, sense els amics, què feia aquí al mas en Josep Maria?

– JOSEP: Sovint es quedava a escriure tota la nit i se n’anava a dormir quan els altres es llevaven. Una vegada es va passar la nit sencera escrivint i es va fer de dia. Abans d’anar a dormir va voler fer-se una truita i no trobava els ous enlloc. I a aquella hora no se li va acudir res més que anar a trobar la masovera [la mare del Francesc] i dir-li: “Ramona, sabeu on guarden els ous?”. I va venir la Ramona a casa i li va ensenyar on eren, perquè ell es pogués fer la truita abans d’anar a dormir.

– FRANCESC: Recordo que això la mare ens ho va explicar. Com que ella ho sabia tot de la casa, el Josep Maria, quan li feia falta, sempre li demanava coses. El Josep Maria menjava molt. I, per cert, coneixia molt bé els locals de nit de Barcelona. El seu germà Lluís m’explicava que quan ell estudiava, com que tenia pocs calés, alguna vegada havia anat, mig d’amagat, a trobar-lo en algun dels cabarets que freqüentava per demanar-li diners. Quan el veia, el Josep Maria li donava 200 pessetes -que en aquell temps era molt- però li deia: “té aquests diners, però no et vull veure més aquí”.

– Per tant, era coneguda la seva afició a la vida noctàmbula barcelonina…

– FRANCESC: Entre altres coses, perquè una vegada es va emportar durant dos dies a Barcelona dos mossos d’aquí: el Jaume i el Miquel. Els va fer anar pels cabarets més importants i pertot arreu, i els anava presentant als amics: “Tracteu-los bé, que aquests són els mossos de casa meva”, deia. Els mossos van tornar completament meravellats i desgastats d’aquella estada a Barcelona. Es pot dir que, els anys que va viure, el Josep Maria els va viure intensament.

 

La darrera estada a les Planes

– Quan vau veure el vostre oncle per última vegada?

– JOSEP: El darrer cop que va fer estada aquí al mas. Feia pocs dies que havia esclatat la guerra i va venir a passar uns dies.

– Per por que el trobessin a Barcelona?

– JOSEP: Sí.

– Per tant, devia pensar que aquí estaria més segur?

– JOSEP: Sí. Després ja es va veure que l’haurien vingut a buscar igualment a les Planes. Molts es van amagar en masies, però també els van trobar.

– Però a ell ningú no el va venir a molestar aquells dies?

– JOSEP: Un dia van venir a veure’l tres xicots. El Francesc els va veure arribar…

– FRANCESC: Sí, van venir tres xicots joves amb cotxe per parlar amb ell. Em van demanar si hi havia el Josep Maria. Els vaig dir que en aquell moment no hi era, que devia estar a prop. Vaig anar a buscar l’amo -el teu pare Francesc [adreçant-se al Josep]-, que va sortir dient el mateix: “potser és a caçar, però tornarà aviat”. Ells li van dir: “Vostè ja ens coneix a nosaltres?”. I el Francesc els va dir: “No, però suposo que deveu ser amics”. I li van dir: “Nosaltres sí que ho som, però a Barcelona el persegueixen i per això s’ha vingut a amagar aquí. I els que el persegueixen sí que no són amics seus”. Quan el Josep Maria va arribar, hi va estar parlant força estona. I quan van marxar, el teu pare [adreçant-se al Josep] va clavar una bronca a son germà: “Em podies avisar que havies vingut aquí a amagar-te!. Que no ho veus que, sense voler, jo mateix  t’hauria pogut lliurar al botxí?”.

– JOSEP: Aquell dia el pare es va enfadar molt. I la seva mare -l’àvia Candelària- també el va renyar. La família no era tan conscient que a les Planes també pogués córrer perill. Segurament el tiet, per no amoïnar-los, no havia volgut advertir-los del risc.  Aquella visita va alertar tota la família.

– No sabeu qui eren aquells xicots: d’on venien, de què van parlar?

– FRANCESC: No.

– En aquesta darrera estada a les Planes, quants dies hi va ser?

– JOSEP i FRANCESC: Uns vuit o deu.

– Ell tenia una companya francesa, la Lilian. L’hi va acompanyar?

– JOSEP. No. Jo la Lilian no la vaig veure mai. A les Planes no va venir mai.

– Però ell en parlava?

– JOSEP: En parlava, però jo no la vaig conèixer.

– I mai més no en vau saber res?

– JOSEP: No. Va desaparèixer.

– Un cop havia esclatat la guerra, què hi feia el vostre oncle, a les Planes?

– JOSEP: Duia una vida tranquil·la: xerrava amb els mossos, a mitja tarda sortia amb l’escopeta a caçar…

– Devia seguir amb interès l’actualitat, llegint diaris, escoltant la ràdio…

– JOSEP: Sí. A casa nostra hi havia l’única ràdio de Sant Mateu de Bages. Era una ràdio de galena. Calia posar-se uns auriculars. Se sentia malament. Costava molt d’entendre què deien.

– Però recordeu veure’l preocupat, amb por que li passés alguna cosa?

– JOSEP: No, ell estava molt tranquil. Almenys ho aparentava…

– I la família tenia por que a Barcelona li passés alguna cosa?

– JOSEP: Sí. Ja feia temps que comentaven que li’n podia passar alguna per tot el que publicava a El Be Negre -on es fotien de Déu i sa mare- i a La Publicitat. Ja l’havien amenaçat unes quantes vegades. L’àvia hi patia molt. Li deia: “Josep, que te’n passarà alguna… Això no ho pots fer”. I el meu pare i el meu tiet Joan també li ho deien. Ell feia més cabal del Joan que del meu pare. Es veien més perquè tots dos vivien a Barcelona. Amb el meu pare discrepaven molt políticament. El meu tiet era molt republicà i d’esquerres i el meu pare era més aviat de dretes, de manera que al final van decidir no parlar més de política. El tiet era tremendament sincer en els seus escrits. Escrivia allò que ell creia i pensava, per gros que fos. Allò que va escriure de la FAI era una barbaritat, però realment havia passat de veritat.

El comiat

 

– Recordeu el dia que va marxar? Com estava? Com es van acomiadar?

– JOSEP: Estava tranquil. Pensava que podria tornar de seguida, que ben aviat tornaria la normalitat.

– Com va marxar?

– JOSEP: Va marxar sol i ho va fer com sempre: agafant l’autobús de Súria a Manresa, que parava a Antius. De Manresa a Barcelona desconec com hi va anar.

– Va marxar sol? No va semblar que era una temeritat en aquells moments que un personatge tan buscat com ell pogués anar sol de les Planes a Barcelona? Els germans no li van dir res?

– JOSEP: Sí, perquè aleshores ja corrien notícies que les coses anaven molt mal dades. Mon pare li va dir: “No marxis que te la carregaràs”. I ell li va contestar: “Tranquil que no em passarà res”.

– Devia continuar aparentant tranquil·litat perquè la família no patís…

– JOSEP: Segurament. El fet és que va marxar i al cap de pocs dies ja l’havien mort.

– Sabeu per què va tornar a Barcelona?

– JOSEP: Posteriorment vaig saber que a última hora estava preparant la fugida a França, però no devia ser conscient del perill que realment corria. A Barcelona algú –no se sap qui- el va delatar. Sembla que ho tenia tot preparat per marxar i no hi va ser a temps.

 

Un telegrama i una carta

 

– Com se’n va assabentar la família, que l’havien mort?

– JOSEP: Per un telegrama que vam rebre al mas. No sé si el va enviar el Tísner. No me’n recordo.

– Vós hi éreu quan va arribar el telegrama?

– JOSEP: En aquell moment no. Es va rebre al matí. Jo vaig arribar a casa al migdia i em vaig trobar el panorama: l’àvia plorava desesperadament…

– Ni tan sols vau poder fer cap acte o cerimònia íntima amb la família i els amics…

– JOSEP: Impossible. Hi havia un pànic horrible. Només calia que mostressis interès per un d’aquests morts i et podia tocar el rebre.

– La mare no va rebre mai cap comunicació ni carta de condol de la Generalitat, l’Ajuntament o alguna altra institució?

– JOSEP: Mai.

– FRANCESC: Recordo que al cap d’uns dies de la seva mort va venir la seva mare a casa plorant. Duia una carta a la mà. L’acabava de rebre i era del mateix Josep Maria. Abans que l’agafessin va escriure-li. Ella li havia pregat que marxés del país i en aquesta carta ell la intentava tranquil·litzar. Quan la va rebre, ell ja era mort. Va llegir la carta tot plorant a la meva mare.

– Recordeu què deia la carta?

– FRANCESC: Només recordo que hi deia: “Mare, no s’amoïni per mi, que d’aquí cent anys tots serem calbs” .

– JOSEP: Això era molt d’ell. Ja els tenia, aquests estirabots.

 

El dolor d’una mare

 

– Durant tots aquests anys la família en devia parlar molt, d’ell…

– JOSEP: No. Era com si fos un tema tabú. No se’n parlava.

[Neus Vilardaga, esposa de Josep Planas -amb qui es va casar el 1956- ha estat present al llarg de tota la conversa. Explica que ella mateixa moltes vegades li va demanar a la mare de Josep Maria Planes coses sobre el seu fill, però ella  no en volia parlar].

– Però de tant en tant bé devia sortir el tema?

– NEUS: Poquíssim. Si sortia, de seguida es passava pàgina. És com si hagués decidit no comentar-ne mai més res.

– JOSEP: La meva àvia era una persona molt valenta. Tenia un caràcter ferm, però l’assassinat del seu fill va ser un cop fortíssim. No ho va superar mai…