Si no som capaços de reconèixer els errors, no tenim arguments. Una guerra és plena d’errors, en si ja és un error, i la Guerra Civil no en fou l’excepció. També en el bàndol que es defensava de l’aixecament feixista.
Josep Maria Planes (1907-1936) va ser un periodista català, avançat al seu temps, i que fou pioner del periodisme d’investigació a Catalunya. M’hi sento especialment identificat perquè en la seva curta però intensa vida professional també fou el director del setmanari satíric El Be Negre, una mena de Polònia en format paper que als anys trenta repassava, en tots els sentits, l’actualitat política del país com queda recollit al llibre de Jordi Finestres Josep M. Planes. Set trets a la Rabassada (Ed. Pòrtic-Testimonis).
El seu humor a El Be Negre i, sobretot, els reportatges d’investigació publicats al diari La Publicitat sobre la vinculació entre el pistolerisme i l’anarquisme català no van agradar gens ni mica a la FAI. Quan esclatà la guerra, l’any trenta-sis, els anarquistes van decidir que en Planes ja havia tocat prou els nassos. Se’l van emportar a passejar a la carretera de l’Arrabassada de Barcelona, d’on mai més no va tornar. Tenia 29 anys. ¿Era Planes un feixista? ¿Donava suport amb els seus articles a la involució franquista? No. Simplement molestava.
És conegut que els primers anys de la Guerra Civil mentre aquí ens anàvem matant els uns als altres els franquistes anaven avançant. I mentre això passava molts Planes van morir ajusticiats al peu del Tibidabo i de molts Tibidabos de Catalunya víctimes de la follia d’una guerra com aquella, on no calia pertànyer a cap bàndol per ser passat per les armes. Què responem als fills de tots els Planes assassinats quan ens pregunten per què la llei de la memòria històrica aprovada recentment pel govern català passa de puntetes sobre les fosses omplertes pels qui el text de la llei anomena “republicans incontrolats”?.
Sempre he estat partidari de posar els punts sobre les is pel que fa a la repressió franquista sobretot quan veiem que la majoria dels nostres adolescents sembla que els preguntin sobre l’evolució els últims deu anys de l’índex Nikkei de la borsa japonesa quan se’ls demana coneixements sobre la nostra guerra. Si d’altres estan més preocupats, deuen tenir les seves raons històrico-familiars. Només demano que els fills i filles d’aquells homes i dones que van caure víctimes de la incongruència d’una guerra, els fills de tots els Planes, no se sentin menystinguts en la llei de recuperació de la memòria. Perquè ells la memòria mai l’han perdut
