Procurarem no caure en aquesta lamentable disputa que ocupa, actualment, periòdics d’una i altra banda, que es barallen, podríem dir, a cops de cadàvers. Aquestes polèmiques incivils indueixen a poc a poc el ciutadà a creure que un atemptat, un crim, pot ésser considerat amb una certa simpatia sempre que la víctima sigui del bàndol contrari. Moltes persones que es tenen per honorables i que s’ofendrien molt si poséssiu en dubte llurs sentiments humanitaris, no poden dissimular una mena de baixa alegria davant l’assassinat de l’adversari polític. Aquestes deplorables reaccions individuals tenen molta importància, perquè, entre totes, formen l’ambient, el clima d’això que s’anomena l'”opinió pública”, que tanta influència té en el destí polític dels pobles.
És evident que un estat d’opinió semblant sols és possible que es mantingui viu, i per tant influent, en països on el terrorisme sigui una moneda en curs. Insensiblement, el costat passional i gairebé diríem l’aspecte esportiu d’aquest drama esgarrifós que es liquida en ple carrer entre els pistolers de colors diversos, acaba per captar una tèrbola adhesió popular, que és la que, en el fons, alimenta i permet un estat de coses que en condicions normals tindria la repulsa unànime.
Però s’ha de dir tot: aquestes situacions solament són possibles quan l’Estat, per les raons que sigui no aconsegueix donar la sensació clara, efectiva, terminant, que davant dels criminals no hi ha diferències ni vacil·lacions. Si els mercenaris que manegen la pistola, si els covards que amenacen de mort, tinguessin la sensació clara que en una societat civilitzada aquestes coses no es poden fer impunement, és a dir: si tot el món del crim sabés que compta en contra amb la repressió, no teòrica, sinó efectiva, de l’Estat, el panorama canviaria en vint-i-quatre hores.
Mentre els criminals siguin perseguits, no per la pistola que duen a les mans, sinó pel color de la camisa que porten, totes les barbaritats seran possibles. Per a un Govern que vulgui tenir la dignitat de tal, no n’hi ha prou amb dir que perseguirà el terrorisme vingui d’allà on vingui. Això s’ha de demostrar amb actes.
