En un ambient d’apoteosi va acabar, avui fa uns quants dies, ni més ni menys, la divuitena Volta Ciclista a Catalunya. La grandiositat de l’espectacle, aquell estol de ciclistes infatigables, avançant per damunt de les blanques i, naturalment, polsoses carreteres del país sota un cel intensament blau, tan blau com l’anís del mateix nom que, com el que us parla, presenta la Fassina Catalana de l’honorable senyor Momplet, la grandiositat, dèiem, de l’espectacle és d’uns tons massa brillants perquè nosaltres li dediquem la negra flor de l’oblit.
El ciclisme, naturalment, és un esport, però nosaltres, que procurem esguardar les coses a través de l’ull inquisidor del comentarista professional, aquest fet ens deixa vagament insensible. És per això i res més que per això, que el qui us parla, intentarà fer desfilar per davant dels vostres ulls i a través de l’única televisió en vigència a les emissores del país, em refereixo a la imatge literària, totes aquelles emanacions polítiques que giren o, més concretament, que podrien girar entorn d’unes rodes ciclistes durant la Volta a Catalunya que hem celebrat joiosament sota el sol implacable del mes de juny.
Ja sé que aquesta mena de confessions al radioient l’acostumen a esverar una mica, però més val que no ens enganyem. El ciclisme, senyores i senyors, em sembla cridat a escalar cims molt més humans que el de l’Ordal i a conquistar metes molt més denses en patriotisme que no pas les de Lleida i del Parc de Montjuïc, posem per cas. El ciclisme, posat al servei del Govern de Catalunya, o per explicar-ho amb més precisió, la Volta Ciclista a Catalunya, efectuada per l’honorable President i els consellers de la Generalitat, esdevindria una nota fresca, alegre i optimista, damunt la qual podrien bastir-se les solucions més transparents, unes autèntiques solucions de cel·lofana.
No precisa pas una imaginació gaire feliç per projectar damunt l’asfalt de qualsevol de les nostres carreteres la futura caravana multicolor dels ciclistes que avui regeixen els destins de Catalunya, tot pressentint, naturalment, l’apoteosi eufòric de les arribades.
– Qui va al davant?
– Gassol!
Les dames ripolinades, naturalment, i amb una canya de gelat a la boca, els banyistes, els sensefeina, els vaguistes, els cambrers, els ocellaires, els taxistes, els rabassaires, els mossos de corda, els mossos de l’esquadra, els mossos d’estació, els motoristes, els fotògrafs, els vegetarians, els capellans, els domadors, els espiritistes, tothom, tothom sense excepció, llançaria el mateix crit, brillant i entusiasta:
– Gassol!
I el Govern de Catalunya, pedalejant adelerat, retornaria a Barcelona perfumat no solament de les essències democràtiques que com una ona de reverberació ciutadana floten en l’atmosfera apassionada de Catalunya, sinó perfumat amb aquelles altres essències, positivament més líriques, que vénen de les flors de la muntanya i de la bravada forta de salobre que puja del Mediterrani blau, d’una blavor només comparable amb l’Anís Blau que presenta la Fassina Catalana, primera fàbrica nacional de licors…
Bona nit tinguin, estigui bonet, senyor Francesc Pujols, i fins demà.
(És una paròdia Be Negre)
