Ahir vaig insinuar l’opinió que en mereixia la fórmula ciclista d’anar “contra el rellotge”. Avui, per tal que els lectors no versats en aquestes matèries puguin entendre’m, procuraré expressar-me més clar. El procediment “contra el rellotge” tendeix a obligar els corredors a donar el màxim rendiment i a evitar les plàcides passejades en corporació a les quals són tan aficionats. Per aconseguir-ho, se’ls dóna la sortida per separat, ara l’un, ara l’altre, en intervals d’un minut, de manera que el corredor que es deixa atrapar pel seu seguidor immediat ja sap que ha perdut seixanta segons.

Entesos? Doncs bé: ahir vàrem sortir de Tarragona, darrera d’en Cañardo i no el vàrem deixar fins a Vilafranca. El marcador del cotxe ens assenyalava la velocitat del campió. Sense baixar mai de trenta-dos quilòmetres a l’hora, en alguns moments arribà a córrer-ne cinquanta-cinc i àdhuc fins seixanta. Aquesta constatació ha refredat una mica el convenciment que teníem que la bicicleta era una màquina d’anar a peu.

La carretera de Tarragona a Vilafranca estava tan animada com la Diagonal a la sortida de missa de Pompeia. A més de la gentada habitual -augmentada ahir- dels habitants del país que s’arrengleren a banda i banda de la ruta, tinguérem una altra categoria d’espectadors: els que anaven en la interminable processó de cotxes que venien de Barcelona, cap a València, per assistir al partit d’avui. De manera que la caravana de la Volta a Catalunya, ja una mica cansada, amb les banderoles i els mallots descolorits pel sol i patinats per la pols de totes les rutes del país, va creuar-se amb la comitiva fresca i joiosa, amb els gallarets nous de trinca, dels peregrins de Mestalla. El futbol i el ciclisme va trobar-se, doncs, al mig de la carretera, dintre el marc esplèndid d’una tarda lluminosa del mes de juny.

– Apa, Cañardo -cridaven els del futbol.

– Cap a València, a guanyar! -responien els del ciclisme.

I l’aire suau del camp de Tarragona i del Penedès feia voleiar, amb un estrèpit d’alegria, les innombrables banderoles amb els colors de Catalunya

***

Cañardo!

¿Qui, avui dia, és més popular que ell? Ningú, absolutament ningú dels milers de persones que hem trobat de cap a cap de la ruta, no ha deixat de cridar el seu nom, acompanyant-lo d’uns mots d’engrescament i de coratge. Les dames elegants que treien el morret per les finestres dels grans cotxes de turisme, els pagesos que deixaven, cames ajudeu-me, les feines del camp, els xofers dels camions, els emmascarats ferroviaris dels passos a nivell, les alegres bandades de noies que l’esperaven a l’entrada de les poblacions, els infants de les escoles arrenglerats sota l’ull vigilant del mestre, joves i vells, rics i pobres, capellans, guàrdies civils, rabassaires i mossos de l’esquadra, tothom sense excepció llançava el mateix crit:

– Cañardo!

A Tarragona, dos-cents escolars de la classe de música han exigit al seu professor, un clergue, que compongués un himne a honor seu. L’altre dia, un xicotet que fou atropellat per un cotxe pocs minuts abans de l’arribada dels corredors, va preguntar, mentre el curaven a la farmàcia:

– Qui va al davant?

– Cañardo.

D’un salt, el noiet va escapolir-se dels que l’assistien, i fugint de l’aigua oxigenada, de les benes i del cotó fluix va precipitar-se cap al carrer, per veure arribar el seu ídol.

Cañardo. El belga Bonduel li porta, ara, disset segons d’avantatge. Però ¿què són disset segons quan l’entusiasme de tot un país empeny un atleta vers el triomf?

Aquest, almenys, és el punt de vista líric. Els esportius, però, li donen molt poca importància. Realistes, partidaris de la matemàtica i de la fredor del càlcul científic, fan els seus comptes per un camí ben diferent. I per ells, disset segons són disset segons, un tubular és un tubular i l’entusiasme de la multitud són tantes o quantes pessetes de taquilla.

El restant, històries.

Com nosaltres mateixos, Marià Cañardo va venir ahir al vespre a dormir a Barcelona. El vàrem acompanyar, amb la seva senyora i la seva nena, fins a casa seva, a Sant Andreu. Tan bell punt el varem descobrir, dintre el cotxe, tot el barri es va esvalotar. Cinc minuts després, davant del seu establiment -demostració brillant que la pràctica de l’esport és compatible amb la indústria dels gèneres de punt- s’hi havia reunit una gentada.

– Apa, apa, a dormir! -li deia l’un.

– A veure si ens fas quedar bé, demà! -afegia l’altre

L’enorme popularitat que Cañardo gaudeix a tot Catalunya, a Sant Andreu agafa un accent especial. El tracten com de família, i per tant, potser l’estimen més que a tot arreu, però també li exigeixen més coses. Els admiradors del barri li controlen amb un ull sever les oscil·lacions del seu pes, si s’engreixa, si s’aprima, si es retira tard o si beu massa cerveses al bar de la cantonada. Darrerament corregué l’alarma que Marià es llevava tard i que no s’entrenava gaire. Per calmar els ànims, no tingué més remei que organitzar algunes excursions d’entrenament. Abans de marxar, a les cinc del matí, esperava els companys donant uns tombs en bicicleta pels carrers del barri.

La confiança va renéixer.

Aquests dies de la Volta a Catalunya, la família Cañardo no assossega. Tot el dia pendents de la ràdio, esperen amb ànsia què farà el cap de casa. La nena -nou anys- resa totes les nits i la Mare de Déu és pregada d’interposar la seva influència prop dels sants especialitzats en el ciclisme.

Tot el barri de Sant Andreu vetlla el seu ídol. Si avui surt vencedor, aquest vespre can Cañardo semblarà un centre polític la nit d’unes eleccions guanyades.

– Aquesta Volta a Catalunya -ens deia-, em sembla una cosa tan meva, tan meva, que la sola idea que no la puc guanyar em posa neguitós. Per això la corro amb un estat d’esperit diferent de totes les altres proves. No estic tranquil, veliaquí …